Replegament i unió amb Espanya

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, no em cau especialment bé, però em sembla que és una persona molt honesta, sempre diu el que pensa i aquesta qualitat és molt poc freqüent en els polítics. Costa molt que siguin clars. De fet, fa alguns diumenges en aquest mateix espai comentàvem la tendència molt generalitzada dels polítics a mentir-nos, i que la nostra societat també vol ser enganyada. Especialment ara, que la veritat ens fa por.

La presidenta de Madrid s'ha convertit en la portaveu de l'estratègia de la FAES: anuncia el fracàs del model d'estat, entre altres coses, segons diu ella mateixa, perquè es va fer per atreure bascos i catalans i no s'ha aconseguit. Un cop més els catalans en tenim la culpa, la qual cosa tampoc la fa gaire original però sí conseqüent amb tot el discurs unionista espanyol. Per tant, el que Aguirre demana des del suposat costat autonòmic és iniciar un procés de replegament i anar altre cop cap a una Espanya unida, amb l'excusa de l'estalvi i l'eficiència. És evident que Espanya és un model d'estat ineficient i gastador, però, si mirem altres exemples d'estat, avui els indicadors econòmics ens diuen que la unionista França té un problema greu d'eficiència, i la federal Alemanya, no. El problema no és el model. El discurs d'Aguirre potser l'hauríem d'interpretar més cap a la “no seducció catalana” per Espanya, que no en l'eficiència. Això que aquí hi hagi gent que se senti més catalana que espanyola o catalana a seques és, a criteri seu, el fracàs del model.

És veritat que la crisi també ha fet aflorar moltes ineficiències, i que els responsables de la gestió de la cosa pública han comès excessos, però l'encaix dels catalans es va començar a esquerdar amb la LOAPA, i el punt de no retorn ha estat la trencadissa de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. La crisi el que ha provocat és que emergeixi, amb tota la cruesa, la discriminació a què estem sotmesos i que ens perjudica econòmicament i com a país. L'evidència ja és massa gran perquè ningú d'aquí, i potser tampoc d'allà, pugui justificar un tracte tan desigual i continuat cap a Catalunya. Ser català dins d'Espanya resulta tremendament car. Una evidència de la qual més del 70% de catalans ja estan convençuts. Segurament és l'afirmació en què hi ha més consens social.

El Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement va lliurar divendres al president Artur Mas un treball sobre l'estratègia política contra la crisi en què es considera el pacte fiscal inspirat en el concert econòmic com a element imprescindible. És cert que aquests assessors reclamen el màxim consens polític i social possible i, de moment, la Catalunya social, la que pateix, hi dóna suport majoritàriament; no gens en canvi la política, ja que temo que en quedaran fora el PP i el PSC-PSOE, que lamentablement es neguen a defensar per a Catalunya el que defensen de fa més de trenta anys, sense cap mena de dubte, per al País Basc. La coartada del consens no pot afeblir les nostres reivindicacions, i encara menys si, quan no tenen arguments, utilitzen el de la por de la fractura social. Una fractura que es veu de seguida que es produeix, i és negativa si ells la provoquen. No pensen que el 70%, algun dia, també podem dir “ja n'hi ha prou!”

“El problema no és de balança fiscal, sinó d'anar als mercats”, ens va dir el ministre Luis de Guindos. Reconec que, quan vaig llegir això, vaig pensar: “Tan poc ens valoren?” I ho va dir en un fòrum a Barcelona en què hi havia empresaris! Ho sap el ministre, que, amb dos anys i mig sense dèficit, Catalunya podria pagar tot l'endeutament que té i seria l'únic país, potser del món sencer, que podria prescindir dels mercats? I també hauria de saber el senyor ministre que ho pagaríem no pas amb subvencions vingudes d'altres llocs, sinó a partir de la riquesa que generem aquí i que ell gestiona segons el seu caprici.