Futur

Jo ja comprenc que la realitat és molt dura, que les retallades a què ens obliga Alemanya per garantir-se el cobrament dels préstecs dels seus bancs s'han de repartir d'una manera més o menys proporcional. Ja me'n faig càrrec, ja, que mantenir o augmentar el deute, a banda de ser impossible, suposa hipotecar definitivament la vida dels nostres fills i néts. Que si continuéssim vivint com hem viscut sempre, els que tindrien una vida molt dura serien els nostres successors. Els sacrificis que fem ara els fem per garantir-los el futur.

Per això mateix trobo suïcida el que estem fent amb l'educació. Hi hauria d'haver un pacte general perquè l'educació de tots els nivells quedés exonerada dels sacrificis. D'acord: llavors tindríem la sensació que hi ha algú que en surt indemne. S'estendria aquella sensació, falsa i injusta, que tenim quan ens trobem amb un funcionari i pensem: “Tu rai, que tens la feina assegurada.”

Però el cas de l'educació és molt sensible. El pitjor de tot és que les retallades que afecten aquest sector, que són importants, tenen un efecte diferit. Durant els primers anys no notarem res: les persones que surtin de les aules encara hauran tingut una formació correcta. Els efectes de la tisorada es començaran a sentir d'aquí a una desena d'anys.

El ministre d'Educació va declarar fa uns dies que cap universitat espanyola està en bona posició a les classificacions mundials. I que calia fer alguna cosa per remeiar aquesta situació. Estic segur que sempre es pot fer una millor atribució dels recursos. Però dubto que les retallades ajudin gaire.