Instal·lats i no instal·lats
A tant arriba el control dels que manen, dels que, de veritat de la bona, remenen les cireres
Fa un any va esclatar la protesta dels indignats, que ha provocat des del començament dos tipus de valoracions contraposades. Uns insisteixen en la seva desqualificació, amb l'argument que, en democràcia, tota protesta –en si mateixa respectable– s'ha d'expressar, però, a través dels canals institucionals, sense que sigui lícit apel·lar a la protesta informal al carrer, encara que sigui pacífica, ja que d'aquesta forma es vulneren drets –i interessos– d'altres ciutadans tan respectables com els dels que protesten. Per contra, altres al·leguen que estem en una situació de col·lapse democràtic, fruit del bloqueig de les institucions a causa d'una concentració de poder, mai vista fins ara, en la qual el poder financer ha assolit una funció decisòria tan efectiva com discreta, al servei dels seus interessos particulars i en detriment dels interessos generals.
Dit això, i sense cap intenció de practicar una equidistància que abomino, he sostingut, des del primer moment, que, si bé és cert el que diuen els que critiquen aquest moviment per inconsistent i erràtic, també diuen la veritat els que el justifiquen, denunciant alhora la inanitat del sistema democràtic vigent, a causa del canvi de cicle històric que s'ha produït i del qual és manifestació l'actual crisi econòmica. En efecte, la crisi que patim no és una crisi mundial, sinó una crisi dels blancs, és a dir, dels europeus i dels nord-americans, que contemplen astorats con s'ha esgotat el cicle de cinc-cents anys en els quals han gaudit del domini en exclusiva –és a dir, de l'explotació colonial– del món; i no és tampoc una crisi del mercat, sinó de mercaders i, per tant, d'actituds. Aquest canvi d'actituds es va manifestar, als Estats Units, en un desregulació brutal del negoci financer –eliminant, per exemple, la diferència entre la banca comercial i la banca industrial– i en un hiperfinançament –que assolí el seu clímax amb les “hipoteques brossa”–; i, pel que fa a Espanya, es va concretar en aquest mateix excés de finançament i en una concentració desmesurada del risc en el sector immobiliari, previ l'abandó de tota política industrial amb la il·lusòria idea que és viable una economia basada exclusivament en els serveis. Tan sols el País Basc no va sucumbir a aquest miratge, mantenint una política industrial que està donant excel·lents rèdits.
Un efecte reflex d'aquesta situació és que el nucli dur del poder econòmic, concentrat en bona part del món financer, ha entrat en una relació d'interdependència amb el món polític, provocant el progressiu debilitament de les institucions democràtiques, ja que obstaculitza el seu normal funcionament, i condicionant les seves decisions en benefici propi. Per dir-ho curt i ras, s'està donant en les societats occidentals una tal concentració de poder en mans dels que controlen els diners –com en poques altres èpoques s'havia vist–, que s'està també produint alhora un augment descomunal de les diferències socials: els rics són, cada dia que passa, més pocs i més rics, creix el nombre de pobres, i, el que és socialment més greu, un sector molt important de les classes mitjanes ho està deixant de ser i travessa el llindar de la pobresa.
Aquestes classes mitjanes que ho han deixat de ser són avui el nucli més actiu dels “no instal·lats”, que es diferencien dels “instal·lats” en el fet que, a diferència d'aquests, no estan integrats en cap mena d'estructures estables –públiques o privades– amb mecanismes d'autodefensa. En aquest sentit, tan “instal·lat” és un alt funcionari, un directiu d'or o un esportista d'elit, com un obrer sindicat amb contracte indefinit. Són precisament els “no instal·lats” els que comencen a manifestar el seu rebuig per un sistema que els exclou d'una forma brutal i sense esperança. I, com resulta lògic, aquests “no instal·lats” s'indignen davant d'una situació tan injusta com sense sortida, i és d'aquesta indignació d'on surt la simpatia difosa que una part gens menyspreable de la societat sent pels indignats, en els quals troba una veu de dissentiment que es fa sentir enmig d'una atonia generalitzada, en la qual els partits semblen titelles entestats en una lluita per un poder vicari amb el qual vegeten uns i altres.
Això és el que dóna sentit a l'eclosió dels indignats: la seva condició de crit de protesta per una situació política incapaç d'endreçar el desgavell socioeconòmic al qual ens han portat les males pràctiques de tots plegats, diferents en gravetat i grau de responsabilitat segons l'actor, però generalitzades en bona part del teixit social. En conseqüència –i al meu parer–, dels indignats no interessa tant el que diuen ni, encara menys, el que proposen, sinó el seu testimoni de rebuig frontal d'un estat de coses que és insostenible i que, per tant, o els polítics emprenen amb urgència –i amb l'imprescindible consens– les reformes precises per reconduir la situació, o la crisi ens arrossegarà. Per tant, és cert que s'han de fer retallades; i és cert també que s'han d'articular mesures d'impuls; però hi ha un parell o tres de reformes estructurals o de fons que són encara més imprescindibles. Tothom sap quines són, però quasi ningú en parla. A tant arriba el control dels que manen, dels que, de veritat de la bona, remenen les cireres.
El món no s'acaba i vindrà un dia en què començarem a dir que sembla que la crisi ha passat, però no ens enganyem: si aquest dia ens agafa sense haver fet els deures, el nostre futur –el futur d'Europa– serà, en el millor dels casos, el d'un gran balneari.