Desintegració

Hi ha qui ja canta les absoltes de l'euro. Afirmen que Grècia (que em sembla que representa només el 2% del PIB de tota la Unió) haurà de tornar al dracma hiperdevaluat i que al darrere hi anirà Portugal, l'Estat espanyol, Itàlia i, fins i tot, França si el senyor Hollande continua posant-se rebec. Fórmules? Per a tots els gustos: hi ha qui diu que a tots aquests països els deixaran dins de l'euro i que Alemanya i els seus adlàters crearan una nova moneda, i avall. De manera que, en pocs mesos, a l'antiga zona euro circularien un mínim de tres monedes diferents.

Tot i que Grècia es mou a la corda fluixa, tinc seriosos dubtes que l'euro hagi de desintegrar-se tan fàcilment. Primer, perquè el col·lapse econòmic seria tan formidable que també perjudicaria els països més sòlids, que són els que estan imposant les regles del joc a tota la resta. Segon, i més important, perquè hi ha alternatives. N'hi ha prou que Alemanya obri una mica la mà, que flexibilitzi els terminis per arribar al dèficit públic del 3% i que admeti alguna política d'estímul fiscal, encara que això suposi més inflació, perquè la situació es redreci. En tota aquesta estratègia, el Banc Central Europeu hi té molt a dir. Per llei, la seva funció central consisteix a controlar la inflació. A més, com fa la Reserva Federal dels Estats Units, hauria d'impulsar el creixement econòmic.

Quins obstacles hi ha? Un de molt senzill: hi ha qui ha invertit grans capitals amb l'aposta que l'euro es desintegrarà. Seria pedagògic que aquests especuladors anessin a la ruïna. Serviria d'escarment.