El crit

Comptant tot el que va guanyar l'arquitecte Santiago Calatrava en el projecte de la Ciutat de les Arts de València hauria pogut comprar El crit de Munch. Bé, li haurien sobrat tres milions perquè, per participar en aquell projecte, Calatrava va guanyar-ne una mica més de 94, mentre que El crit –una de les quatre versions que hi ha– va subhastar-se fa uns dies per una mica més de 91 milions. Sí: n'hi ha per cridar.

Com a tanta altra gent, a mi El crit va impressionar-me el primer cop que el vaig veure. Era en una classe d'història de l'art. Fa tant de temps que, en aquells anys, les classes d'història de l'art se solucionaven passant filmines i no a base de clicades a l'ordinador com avui. Potser ho recordaran. Es posaven les filmines en un suport allargat, es preparava tot i el projector anava passant-les i projectant-les al tros de paret que substituïa la pantalla. Això, avui, ens pot semblar una mica de sabata i espardenya, però a finals dels setanta ho vèiem tan modern com fins fa poc ens ho han semblat també Calatrava i tota la corrua d'artistes del totxo que han estat molts arquitectes.

El cas és que si El crit em va impressionar aquell primer cop que el vaig veure, va ser per dues raons: la primera, perquè no l'havia vist mai i em va agradar; la segona, perquè aquell mecanisme va encallar-se, el professor no va reaccionar a temps i la filmina es va cremar. Un de l'última fila va ser el primer de cridar quan va veure que començava a sortir fum. El professor va córrer cap al projector, però va anar-hi tan atabalat que va xocar amb el tres peus i projector, filmines, mecanisme passafilmines i professor van caure.

Em penso que una cosa semblant és que el que ens ha passat a tots d'ençà que va fer xuf la bombolla immobiliària. Jo, que no sóc economista, ho he explicat com he pogut. Però no és fins ara que sembla que ja no som a temps de fer res, que els economistes –que són, com saben, els que hi entenen– també ens ho expliquen.