Faves de la discòrdia

A la Garrotxa arriben força més tard i direm que ara a mig maig és el pic, però al mercat dels dijous a Figueres ja fa algunes setmanes que n'hi he vist. Davant d'un plat de faves estofades he pensat en sant Jeroni, que les prohibí a unes religioses de monestir perquè eren incompatibles, segons el sant, amb la vida monàstica, quia in partibus genitalibus titillationes producunt –no crec que calgui traduir-ho–. Diguem de passada que el nom científic de la fava és Vicia faba.

Quan treballava a l'hostaleria, per causa de les faves vaig tenir una discussió amb un cuiner jueu que anava a Toledo, a qui per cert vaig aconsellar passar i parar a Girona, que no tenia al programa, i s'hi emocionà. Era temps de faves i se'm va acudir de dir-li que les faves eren un element de la dieta mediterrània que, de fet, devia tenir (la dieta) tres o quatre mil anys d'història. A l'instant m'acusà d'haver proferit una gran blasfèmia gastronòmica; l'home de seguida s'exaltà i em va dir que, sense sortir de l'àmbit ibèric peninsular, no existiria la paella valenciana amb tres classes de mongetes, ni el trempó mallorquí amb tomata i pebrot, ni el pisto manxec ni la samfaina catalana. Però tampoc no existiria la piperrada basca, ni la feijoada portuguesa, ni la polenta veneciana ni, per descomptat, la pasta i la pizza de la Itàlia meridional. Tots aquests cuinats, segons sostenia el jueu, són impensables sense els productes que van venir d'Amèrica; de manera que d'això dels cinc mil anys, res de res... Però les faves, sí. Les faves quedaven salvades per una llarga història, perquè li vaig ensenyar el Llibre de Sent Soví, en què hi ha una recepta de faves amb llet d'ametlles datada del 1324.

Les que he menjat aquesta setmana són a la catalana, és a dir, una excelsitud: amb cansalada, botifarra negra i un ramet vegetal. Però les faves (com altres llegums, és clar) són multivalents i ara, en temps de penúria, si convé podem fer una crema de faves seques que consisteix a bullir-les amb aigua i un pols de sal, deixant-les al foc fins que es beguin tota l'aigua. Es baten fins a aconseguir una crema fina, s'hi posa un parell de grans d'all picats, un rajolí d'oli quan ja és al plat, i a menjar. Tan senzill com suculent, estic segur que aquesta crema agradaria fins i tot a sant Jeroni, que la deuria, però, continuar prohibint a les monges, per allò de les titillationes in partibus genitalibus.