Fer-ne 60
Vam néixer l'any que moria Eva Perón i Hemingway publicava El vell i la mar, Matisse pintava La tristesse du roi, arribava el cinemascop i Gary Cooper estava Sol davant del perill. La IBM treia el seu primer computador, naixia Eurovisió, els hapenings i nosaltres: Joan Barril, Joan Bibiloni, Carles Bosch, X. Bru de Sala, Sixte Cambra, Jordi Camí, J. Ll. Carod-Rovira, Ramon Colom, Pep Cruanyes, Joan B. Culla, Miquel Desclot, J.A. Duran Lleida, A. Fernàndez Teixidó, Ramon Font, Patrícia Gabancho, J. F. Lòpez Casasnovas, Quim Monzó, Àngel Ros, Carme Ruscalleda, Jean Serra, Ricard Tormo, J.M. Ureta... A l'Índia, l'esperança de vida era de 31 anys.
El 1952 esclataven revoltes nacionals anticolonialistes que demanaven la fi del Protectorat al Marroc, a Algèria era detingut el líder independentista Messali Hajd, a Tunísia els francesos arrestaven el futur president Habib Burguiba i era assassinat el dirigent sindical independentista Fehrad Hached, els mau-mau s'alçaven contra els britànics a Kenya, hi havia insurreccions antisegregacionistes a Sud-àfrica i Ho Chi Minh, al Vietnam, dirigia la gran ofensiva del Vietminh. A Cuba començava la dictadura de Batista, a l'URSS hi havia dos milions de detinguts als camps del Gulag, a Espanya executaven cinc anarquistes, Israel i Alemanya signaven un acord per reparar els crims del nazisme i Eisenhower assolia la presidència dels Estats Units. Però ni els altres ni jo, de tot això, no en sabíem res.
Fer-ne 60 et permet veure les pròpies imatges personals a una certa velocitat i adonar-te dels errors. I reviure moments ja passats per sempre i que pertanyen a la teva vida perdurable. T'has il·lusionat, t'has decebut, t'has sorprès, t'has alegrat, t'has entristit, t'has revoltat, t'has aixecat, has resistit, has perdut, has guanyat, has plorat, has rigut, t'has enamorat... I avui ets pare i avi. I intento imaginar què hauria passat si, per exemple, no hagués estudiat a la universitat: ara, potser, fóra un pescador cambrilenc més, com n'ha estat tota la meva família materna. Què hauria passat si el pare hagués acceptat d'anar a treballar a les oficines d'un port de Galícia: ara, potser, fóra un militant del BNG que parlaria, clar, en gallec i tindria una altra família i uns altres amics. O com hauria canviat la meva vida si, el gener del 2004, en comptes d'anar a Perpinyà, m'hagués quedat a casa. Sé, en canvi, que vaig tenir la sort de poder estudiar i no he conegut la duresa física de la gent de mar. I em vaig quedar a viure aquí i sóc un independentista, d'esquerres, però català. I ETA ja ha abandonat la violència...
Mai no ha estat objectiu de la meva vida ser ric en diners. Però tinc el privilegi de ser-ne en amics, en llibres i en idees. Amb el temps, he guanyat amics nous, de tota edat, condició social i origen geogràfic, i n'he perduts que no n'eren. Ja no sóc aquell xiquet petit que, als 12 anys, fundava Catalunya Unida i Lliure i es feia la il·lusió que pintant amb guix Visca Catalunya! o bé Franco, no! a les parets d'algun carrer de Tarragona feia trontollar la dictadura. Ja no sóc aquell jove de cabells llargs i barba negra que, el 1973, va anar a la presó, i que poques setmanes abans havia fet les primeres pintades independentistes a la seva ciutat, quequejant Independència, pels nervis. Llavors no podia ni somiar que un dia arribaria al govern de la Generalitat i que en seria vicepresident. Amb 60 anys et mires els ulls i aguantes la mirada, perquè saps qui ets i el que vols: una pàtria lliure i completa, culta i justa. I ser feliç i que et deixin en pau. Per a això treballes cada dia, des del lloc del front on, a cada moment, t'ha portat la vida. Però sempre en el mateix bàndol. I et consideres un privilegiat per tot el que has viscut, estimat, vist, llegit, escoltat, menjat, begut, compartit, conegut. Saps, també, que alguns dels millors moments encara han d'arribar. Però que arribaran.
