Banc bang!

“Distingit client. D'acord amb les facultats de modificació previstes contractualment, li comuniquem que a partir de l'1 de juliol del 2012 la comissió per reclamació de pagaments no atesos en targetes passarà a ser de 35 euros per reclamació.” Aquesta carta d'amor, que no és de Bankia, la vaig rebre abans que RR plegués amb un comunicat en què es fa petons a ell mateix i es penja medalles. De seguida vaig relacionar una cosa amb l'altra i vaig pensar que els bancs n'han après molt. Apliquen un principi elemental: val més atracar que ser atracat. Banc bang! O no és un atracament cobrar quasi 6.000 pessetes per l'esgotadora feinada de notificar un descobert a més de la independència del sobreinterès que cobren pels retards?

Fa uns mesos, al novembre, es va produir un banc bang molt obscur. El govern va indultar Alfredo Sáenz, conseller delegat del Banc de Santander. Encara no se'n sap el motiu, deu ser perquè no hi ha prou presons per a tanta delinqüència organitzada. I perquè en realitat els bancs no són els culpables de la crisi. La culpa és, per definició, dels altres. Són els altres, tots els altres i sempre els altres, qui ens va dur a la catàstrofe.

El conjunt dels uns i dels altres ens va llançar al fons del pou amb una alegria persistent. Són els mateixos que ara diuen ens en trauran. I tiren amb bala cada vegada que s'adrecen a vostès i a mi amb el dit amenaçador de qui té –no la té, però se l'atorga– tota l'autoritat moral. Ui ara, diuen. Heu begut oli, ara sabreu el pa que s'hi dóna. Ens ho etziben amb agror, com si vostès i jo haguéssim creat la bombolla immobiliària; com si ens haguéssim gastat els diners dels altres en cotxes de luxe, restaurants de luxe i despatxos de luxe; com si vostès i jo visquéssim en una jubilació d'or i diamants després d'haver ensorrat unes quantes caixes d'estalvis. És el mateix to amb què un banc et saluda com a “distingit client” i et dispara a boca de canó: banc bang!