#novullpagar bankia

Aquesta ha estat la setmana de la bancarrota d'Espanya, que ha revelat tres fets decisius: primer, les mentides acumulades, consentides i repartides entre els diversos governs espanyols; segon, la incapacitat flagrant d'endegar una política que rectifiqui els errors més grossos; tercer, la corrupció compartida, des de les més altes instàncies (el Banc d'Espanya deu serioses explicacions als ciutadans) o les picabaralles palatines fins a la murrieria milionària del senyor Rato.

La població, sotmesa a unes pressions insuportables (és a dir, gent vàlida i treballadora que està passant gana, a qui acomiaden o desnonen), reacciona igual que el vapor en una caldera amb excés de pressió. Així, assistim a una vaga general amb la cirereta d'uns aldarulls en què han posat l'atenció tots els servidors del poder corrupte, obviant els objectius de la vaga; el rebrot del moviment dels “indignats”, que és cada cop més multitudinari, malgrat les matusseres maniobres de la senyora Rita Barberà; la fugida a fora del cervells més ben dotats per no quedar atrapats en la misèria intel·lectual anunciada amb alegria, etc.

Una de les reaccions més intel·ligents i més coherents ha estat el moviment #novullpagar, que s'ha limitat a dir no a un altre espoli, consentit i santificat per les autoritats meselles. I no sols això, sinó que demostra que no és certa la famosa inèrcia o la famosa covardia dels catalans, i que sobren les rialles del senyor Guerra sobre la nostra inoperància (“que vengan cada año a pedir alpiste, como les corresponde”), les bravates de la ministra Pastor (“el eje mediterráneo passa por Madrid, ¿no querrá usted una España asimétrica?), o l'agressivitat de Peces-Barba (“en el 1640 nos quedamos con los catalanes” –que tan bé ha sabut explicar Patrícia Gabancho al seu darrer llibre–). Doncs no: el poble català va sortir al carrer quan el Tribunal Constitucional ens va escopir en la increïble sentència contra l'Estatut i ara ha trobat un camí intel·ligent de fer pam i pipa als abusos. El moviment ha començat. I, malgrat el senyor Duran i Lleida, només té un final. Bé, en té dos: però nosaltres tenim Messi, si em permeteu la metàfora.