Ascetisme postmodern

No és un fet insòlit, ni és un fenomen rar. Cada cop hi ha més persones que, de manera rutinària, sotmeten el seu cos a exercicis duríssims per assolir un alt rendiment físic o bé per desenvolupar una gesta èpica. No em refereixo a esportistes professionals, tampoc a atletes d'elit. Forma part de la vida professional esportiva aquesta activitat intensa i constant sobre el propi cos per tal d'assolir el màxim rendiment físic i el més alt nivell de competitivitat. La novetat és l'extensió d'aquest tipus de pràctiques a ciutadans del carrer, a homes i dones que es guanyen les garrofes fent tota mena d'activitats prosaiques, però que dediquen molt temps de la seva activitat habitual a entrenar-se, de vegades, a hores intempestives per aconseguir fer gestes vertaderament èpiques.

El fenomen fa pensar. Tampoc no em refereixo a l'exercitació física necessària per assolir aquell savi ideal llatí del mens sana in corpore sano. Cal subratllar que aquest esport amateur és molt desenvolupat a casa nostra i que els índexs de participació ciutadana són molt alts i això, degudament desenvolupat, té molts beneficis des del punt de vista de la salut integral. La novetat és aquest nou ascetisme, aquesta ètica del sacrifici, de l'entrega al cos que es pot qualificar d'una penitència laica, sense Déu i sense esglésies.

Em refereixo a persones que tenen una cura obsessiva per augmentar el volum dels seus bíceps, a ciutadans que s'aventuren a córrer centenars de quilòmetres pels deserts més àrids del món o bé que emprenen tasques èpiques com pujar cims de vuit mil metres sense una trajectòria validada en el camp de l'alpinisme o l'excursionisme. És un fenomen que, d'una banda, raneja en el narcisisme, el culte al propi cos, entès com un camp d'experimentació, però a la vegada, com un botó de lluïment social, però també, té dimensions religioses encara que no en el sentit tradicional del terme.

L'asceta, des d'un punt de vista clàssic, era aquell ésser humà que, a través de la disciplina mental, del control dels sentits, de la pràctica de la soledat i el silenci, s'elevava cap a Déu, o més ben dit, es disposava a acollir Déu en el seu ésser. L'asceta postmodern no cerca Déu, però actua amb la mateixa disciplina mental, amb el mateix rigor físic, amb la mateixa continència i abstinència, per assolir reptes personals de caràcter físic. Molt sovint no és conegut, passa desapercebut socialment; altres vegades és objecte d'adoració per un conjunt de fans virtuals que el veneren com un ídol a través de les xarxes socials i generen una petita comunitat d'acòlits que segueixen les seves gestes i aventures allí a on va. Altres cops adquireixen rellevància social, surten de l'anonimat i són reconeguts com a grans herois socials, perquè han assolit un repte que ultrapassa els límits de la imaginació humana.

Aquest tipus de fenòmens són propis de societats benestants i riques que no han de maldar per la supervivència de cada dia. També és un mode de dotar de sentit la pròpia vida, d'escapar de la buidor, encara que sigui a batzegades, de trobar algun estímul per imprimir moviment, adrenalina i fugir de la rutina de cada dia, del lliscar monòton i constant de les setmanes. A la vegada, és una demostració de la capacitat que té l'ésser humà de superar límits, de transcendir barreres amb el seu esforç, la seva constància i tenacitat.

Amb tot, sóc dels qui pensen que el vertader heroi no l'hem de cercar en aquest tipus de figures, ni en aquest tipus de reptes. La vertadera heroïcitat rau a mantenir esperança en temps de desencantament, a seguir confiant en el futur quan tot són presagis de malastrugança; consisteix a procrear fills i educar-los, quan tant una cosa com l'altra s'entén que és molt difícil; és, en definitiva, tenir el coratge de no deixar-se vèncer per la crisi econòmica i moral que patim. Aixecar-se cada dia i tenir el valor de somriure tot i les adversitats.