15-M

En aquest món no s'aconsegueix mai el que és possible si no s'intenta una i altra vegada el que és impossible”, escriu Max Weber. El moviment del 15-M, que va irrompre amb força  ara fa un any, sembla derivar-se directament d'aquesta frase. El moviment es genera per la no-acceptació d'una part de la societat de l'estructura política, social i econòmica d'Espanya en concret i d'Europa en general. No l'accepta perquè se'n sent exclosa. Segons aquesta visió, a la societat espanyola actual hi ha els “instal·lats” i la resta. Els primers són els que tenen ingressos fixos, que s'han vist afectats per la crisi però continuen tenint un estàndard de vida similar. Els segons són els que no tenen feina o l'han perduda, els que se senten oblidats pel govern, els sindicats i en definitiva la societat. Se senten marginats pel sistema, han esdevingut uns “pàries” que la societat no vol veure i en definitiva en la seva reivindicació inicialment pacífica tenen poc a perdre i això els dóna la força de la desesperació.

Hi ha moltes coses que han entrat en crisi en aquest final de segle, que s'han buidat de contingut i que són ara més formals que reals. La democràcia hauria de portar a l'elecció d'uns representants socials que es comprometin amb la voluntat majoritària de la societat i que configurin un govern que s'orienti a resoldre els problemes de la ciutadania. Quan la democràcia és més formal que real i la situació econòmica es degrada, tot s'accentua i els electors busquen que els elegits resolguin els seus problemes. Si constaten que no són capaços de fer-ho es produeix un divorci entre ciutadania i governants que posa en qüestió uns polítics que percep com a inútils.

És aquest moviment profundament diferent del del Maig del 68, quan una elit intel·lectual, d'arrel universitària, es va convertir ràpidament en l'avantguarda d'uns moviments revolucionaris que volien superar el paradigma del ciutadà integrat i submís. Era aquest moviment, el d'un grup petit i elitista, que s'erigia en líder d'una revolució des de dalt que mai va tenir un suport social ampli i que va morir per aquesta desconnexió. No va ser capaç de penetrar el món del treball, no va aportar solucions a la desigualtat i exclusió social i, en definitiva, en la seva conceptualització revolucionària li va fallar la praxi.

El moviment 15-M es produeix de baix a dalt a partir de la connexió que permet la xarxa, i des dels problemes pràctics de cada dia que la gent no conceptualitza sinó que directament pateix.  Té, per tant, una força i arrelament que el fa essencialment diferent del Maig del 68. Diu Felipe González que la diferència entre els indignats de la plaça de Catalunya i la plaça Tahrir és que aquests lluitaven perquè no podien votar i aquells perquè el seu vot no serveix per res. És aquesta sensació d'impotència, d'exclusió, la que ha donat força i vitalitat a un moviment que s'ha estès ràpidament i al qual ni la política ni les organitzacions socials han sabut donar resposta.

Tot moviment revolucionari, i aquest ho és perquè vol canviar el sistema social existent, comença denunciant el que no vol, però si no és capaç de formular el que vol està condemnat a desaparèixer. L'organització de tot moviment  gira al voltant dels objectius i els mètodes per aconseguir-los. La mobilització de les persones al voltant de la denúncia i rebuig del que és la societat té un curt recorregut perquè la gent sempre acaba volent  solucions.

Les denúncies del moviment 15-M són clares. No es vol aquesta llei electoral perquè es considera antidemocràtica i condueix a partits populistes o marginals incapaços de resoldre els problemes reals en què l'elegit el selecciona més el partit que no pas la ciutadania. No es volen aquests sindicats que només serveixen per defensar els privilegis dels que tenen feina. No es vol  l'estructura econòmica i empresarial actual que ha establert una plataforma d'interessos entrelligats amb privilegis polítics més que una competència lliure a on són els més eficients els que triomfen. No es vol aquesta separació que allunya els que més tenen dels que viuen amb dificultat perquè més del 60%  dels que treballen i són aquests una part del tot, cobren salaris inferiors als 1.000 €. No es vol que a la pèrdua de la sobirania monetària segueixi la pèrdua de la sobirania fiscal perquè pensen que això empitjorarà la situació. No volen polítiques segregacionistes en les quals l'accés a la sanitat i l'educació sigui segmentat i no universal. No volen que el deute de les famílies les condemni a una colonització financera que pagaran tota la seva vida i condicionarà la seva independència econòmica i social. No volen que la meitat del dèficit nacional estigui generat pel pagament d'un deute car, que dóna un gran benefici als creditors i escanya els deutors. No volen l'Europa actual on els governs no impulsen el creixement i protegeixen fins a límits considerats excessius el capital.

Fa un any del 15-M i és cert que el moviment, malgrat tenir inicialment una gran acceptació social, ha perdut la vitalitat que tenia, encara que els problemes que denunciava són ara tan presents, reals i punyents com ho eren abans. Tot moviment reivindicatiu té dues possibles sortides, o l'acció directa i revolucionària o la recerca d'un gran consens social que des de la resistència passiva aplegui una creixent massa de ciutadania que denunciï sense defallir i trastoqui l'ordre social que combat. Del primer, en són exemples els moviments nacionalistes de la segona meitat del segle XIX i del XX; del segon, Gandhi i la independència de l'Índia.

No sembla que el 15-M vagi en cap d'aquestes dues direccions perquè la manca de continuïtat i vigor del moviment passat un any és força evident. Si fos així definitivament, s'hauria de reconèixer que la motivació dels indignats era més aparent i superficial que real i profunda i que la capacitat del sistema per absorbir la discrepància és més efectiva del que es podia pensar.

Vistes la cruesa i realitat dels problemes que el 15-M denuncia i la durada esperable de la crisi a Espanya, és probable que el moviment reneixi, però necessita la internacionalització per triomfar.