Crisi d'ètica

D'acord, el títol aquest d'avui sona irremissiblement a tòpic. Sorgeix però, ja que no com a rèplica, sí almenys com a matisació al de Joan Francesc Mira: “No és una crisi” (a El Temps de la setmana passada). En el qual se sosté una tesi difícilment rebatible per tothom amb uns quants anys a sobre: l'actual catacrac econòmic (amb tot el que se'n deriva) simplement ens retornaria a la normalitat secular, després del parèntesi d'unes poques dècades de dispendi i xauxa. Cal que tornem a avenir-nos amb la modèstia antiga a l'hora de viure. The gold bròquil is over. Proposta, aquesta, qualificable com a mínim d'horaciana, avalada pel coneixement patit i, sobretot, sabut de què ha estat la història humana en aquesta vall de llàgrimes.

Doncs sí, però... Però aquesta resignació implícita, aquest recordar que no es pot estirar més el braç que la màniga, aquest fer retret del miratge a què s'ha sucumbit...

Perquè, a veure, una tal consolatio, ¿no pot desviar-nos de la constatació –igualment a fer– d'un de tants factors com han provocat la present desfeta, concretament el que –també remetent-nos a l'antigor– podríem anomenar la pèrdua d'ètica entre certs integrants de les classes dirigents?

Parla Maurice Keen, al seu clàssic llibre Chivalry (1984), en el capítol VIII, dedicat a la idea de noblesa en la França medieval, del concepte de dérogeance, o sigui: que qui fos de l'estament aristocràtic podia veure's privat de tots els seus privilegis per causa d'una conducta impròpia.

¿Quina dérogeance hi ha avui per al mataelefants que es limita a dir que li sap greu, per al gendríssim convençut que, pagant, sant Pere cantarà, per al Gauleiter dels vestits i per al del Palacete, per al manefla fill –literalment– de la ràdio franquista, etcètera?

¿Quina legitimitat democràtica és la d'una societat on els més ben situats són els primers a no tenir ètica?