llegir i Escriure
El silenci en l'era del mòbil
“El timbre del telèfon interromp / la intimitat del nostre soliloqui”
Si vull fer la llista dels poetes vinculats a l'Alt Empordà que he conegut, em surten moltes dones (M. Àngels Anglada, M. Àngels Vayreda, Carme Guasch, Pilar Nierga, Rosa Font, Núria Esponellà), però d'homes només en trobo dos: el rutilant Carles Fages de Climent i el molt discret i amagat Jaume Maurici (1898-1891), que ara ha ressuscitat gràcies a un nou llibre de Jordi Pla, professor de llengua i literatura especialitzat en l'estudi de poetes empordanesos.
El Jaume Maurici que vaig conèixer tenia setanta anys i havia instaurat juntament amb Fages, la Festa de la Poesia del Casino Menestral de Figueres, illa catalana enmig de la dictadura franquista. De dictadures, en Maurici en sabia prou: la de Primo de Rivera li havia clausurat el setmanari Alt Empordà, que havia fundat i dirigia des que tenia dinou anys, i l'havia obligat a exiliar-se temporalment a París. Després havia treballat a València i Barcelona, però la jubilació li va permetre tornar a Figueres, on va dedicar-se intensament a la prosa periodística i l'impuls d'activitats culturals i cíviques que el van fer mereixedor del títol de fill predilecte de la seva ciutat natal. Els cinc volums dels seus poemes noucentistes, que l'acosten a Josep M. López-Picó, Tomàs Garcés i Marià Manent, són un petit tresor de sensibilitat i tendresa. L'últim llibre, editat als vuitanta anys, té un títol revelador, També el silenci, que es correspon amb un vers definitiu del recull: “També el silenci esdevindrà cançó.” El món quotidià de Maurici és un món ple de silenci sonor, poblat de cants d'ocells i bufets de tramuntana que truca als porticons dels finestrals “perquè els de dins se sentin més a casa”. El poeta es revolta contra els elements estranys que trenquen el silenci domèstic: “El timbre del telèfon interromp / la intimitat del nostre soliloqui / quan més ens complaïa estar sols. / Per defugir l'acapte d'altres veus /que podien venir d'altres galàxies, / deixem penjat el receptor / i anem parlant a soles amb nosaltres.”
És evident que en el món d'avui, envaït per l'omnipresència del telèfon mòbil, els poetes com Jaume Maurici són, tristament, una espècie en extinció.
