Flors

Han passat molts anys però, per mi, el mes de maig sempre serà “El mes de las flores”. Ho dic així, en castellà, perquè és com ho deien les monges. Començava el mes de maig i les monges ens explicaven que era el mes de Maria, de les mares i de les flors. Per això, construint un sil·logisme senzill: com que Maria era la nostra mare, li havíem de portar flors. Cada dia del mes, una o dues de nosaltres érem les encarregades de portar unes flors a la marededéu que hi havia a la capella de l'escola. La mateixa marededéu de guix que, quan era jo era petitíssima, encomanada pel fervor místic d'una nena que no recordo com es deia, vaig veure com movia els braços… després de mirar-la fixament una bona estona. Vam dir-ho a la Madre, convençudes que estàvem vivint un miracle i que sortiríem als llibres de religió, com aquella Josefina Vilaseca que s'havia deixat matar abans que ser violada: aquestes eren els exemples que teníem. El cas és que maig és el mes de les flors, deia. I des de fa uns anys encara ho és més perquè, si puc combinar-m'ho, m'escapo a Girona per veure Temps de Flors, aquesta activitat única i magnífica que transforma, per uns dies, una ciutat bonica en una ciutat irreal. I aquest any, a més a més, maig m'ha enxampat llegint la novel·la El llenguatge secret de les flors. La seva autora, l'americana Vanessa Diffenbaugh, tria l'anacrònic llenguatge de les flors de l'època victoriana per parlar-nos d'un tema de molta actualitat: el desarrelament emocional dels nens que passen la vida en cases d'acollida. La protagonista –que evidentment es diu Victòria– no aconsegueix relacionar-se sentimentalment amb ningú, és una persona ferida des de la infantesa, i només pot establir algun contacte a través del llenguatge secret de les flors. L'autora és mare d'acollida, coneix de prop el drama d'aquests nois i noies i ens ofereix una dada escruixidora: el 25% dels nens de cases d'acollida es converteixen en homeless quan fan divuit anys i ningú se'n fa càrrec. La proximitat amb aquesta realitat fa que Vanessa Diffenbaugh lligui un relat creïble, ple de sensibilitat i que desprèn una flaire indefinida –la de les flors de tota mena– que fa la lectura molt agradable.