L'últim ‘americano'

L'escriptor Esteve Fàbregas, l'any 1976, dedicava el calendari especial que editava la impremta lloretenca de Santa Cristina als americanos, i incloïa benèvolament en el llistat Mn. Salvador Planas Padrosa. El terme americano s'aplica als qui van anar a ultramar a fer fortuna i ho van aconseguir. No rebien aquest nom si tornaven discretament o fracassats o no tornaven. Alguns havien anat a Amèrica com a mariners. El pare de Mn. Salvador Planas devia ser d'aquests i acabà instal·lant-se a Cuba on creà la seva família amb una lloretenca que hi va anar a viure, i que li va donar sis fills. El futur capellà va néixer a Manzanillo el 22 de setembre de 1927. En plena infantesa encara, en Salvador va perdre el seu pare en el mar a causa d'un cicló. La mare i els sis germans orfes van tornar a Lloret. Salvador Planas va sentir la vocació religiosa i l'any 1941 va ingressar al seminari de Girona junt amb altres companys de la vila. Quan el volien fer empipar, li deien “manzanillo” de motiu, al·ludint al seu lloc de naixença. Però Planas, de fet, tenia el cor dividit i se sentia molt cubà, de manera que, en acabar la carrera eclesiàstica, demanà ser ordenat sacerdot i exercir a Cuba. L'accés al poder de Fidel Castro li posà les coses difícils. Va haver d'exiliar-se a Puerto Rico, on va estar vint anys. Després, el 1980 passà a residir a Miami al servei espiritual de la colònia cubana. Al voltant de 1995 es va jubilar, però continuava ajudant. De tant en tant, tornava a Lloret a passar uns dies entre els seus familiars i amics. Feia gràcia parlar-hi i, sobretot, sentir-lo a dir missa amb aquell accent caribeny típic. La setmana passada va tornar novament. Tenia ja una salut precària, amb problemes respiratoris. Un agreujament sobtat impensable el fulminà la segona nit d'estar aquí, el dia 10 de maig. Tenia 84 anys. El van trobar mort el matí següent. Va ser enterrat el dia 11. Poca gent coneixia el seu recent retorn i l'església era força buida. Ni esquela oficial al diari ni totes aquelles cerimonials exèquies que se celebren quan mor un capellà. Una missa senzilla. Se'n va anar amb la discreció amb què havia viscut. I aquesta vegada, aquell cor dividit entre els dos països –potser perquè allà on exercia no era ja la Cuba estimada– es va inclinar perquè les seves despulles es retrobessin amb les dels seus passats. S'acosta el dia de l'americano. Potser, aquest any, seria bo recordar-lo. Evocar, d'alguna manera, un americano atípic que no va obtenir riqueses materials, sinó que es va enriquir l'esperit al servei dels altres.