Ponts i aqüeductes

Ahir a Madrid era festa pel pont de Sant Isidre. A primers de mes varen fer un aqüeducte de cinc dies coincidint amb el dia del Treball i el 2 de maig, dia de la comunitat. No aprofitaré però aquestes ratlles per fer demagògia barata sobre la capacitat de treball dels madrilenys enfront dels esforçats catalans. Allí com aquí, en qüestió de ponts, lliurances, festes i festetes, tots portem la nostra lliura. I això que una de les primeres mesures que va anunciar l'aleshores flamant govern Rajoy va ser la revisió de les festivitats entre setmana per afavorir la productivitat. Sigui perquè l'església no està disposada a cedir els dies senyalats, perquè es una mesura poc popular o simplement perquè ja no saben ni quina paret toquen, el cas és que el calendari laboral continua solcat de tota mena d'infraestructures destinades a ampliar el dolce fare niente del poble.

Però ni la tradició eclesiàstica, ni el costum popular ni molt menys la disbauxa executiva són arguments de pes per mantenir una situació que perjudica greument el rendiment laboral i la capacitat productiva de les empreses. A Portugal el govern conservador ja ha decidit que l'1 de desembre, data en què commemoren la independència d'Espanya, deixarà de ser festiu. Igual que passarà amb l'aniversari de la instauració de la República, el 5 d'octubre, i els dies de Corpus i de Tots Sants. Als Estats Units tots els festius es passen al dilluns, excepte el 4 de juliol, dia de la Independència, i el quart dijous de novembre, el dia d'Acció de Gràcies. Un mes de vacances seguit es una entelèquia que els nord-americans ni saben que existeixi, i els japonesos amb una setmana es fan mig Europa i encara els en sobra. No es tracta de renunciar al merescut període de descans que ens pertoca. Només és qüestió de racionalitzar-lo. Estic segur, per exemple, que molts firmaríem fer menys festes si poguéssim reconvertir l'horari laboral per arribar una mica més aviat a casa.