Estadistes o el diluvi
Un darrere un altre els sobresalts sacsegen cada dia des que va arribar la primavera: 2012, segons els profetes del PSOE, un any per impulsar suaument l'esperança ... Quina esperança, la dels “brots verds” més estúpids? Si ens atenem als fets, tant a Catalunya com a tot Espanya els tripartits absurds i el mesquí talent del PSOE encarnat per Zapatero han ofert un doctorat d'incapacitats i mentides. Res era com deien i d'allò que van prometre, exactament el contrari. Però en l'hecatombe nacional ningú es deslliura de la seva part de responsabilitat. Per què no s'exigeixen responsabilitats? És que n'hi ha prou del vot d'una majoria per justificar el desmantellament del patrimoni públic? Governar malament és un error, però posar fi a un sistema de benestar és, senzillament, un delicte i tot delicte ha de ser judicable i punible. Caldrà exterminar la impunitat dels administradors públics amb totes les conseqüències, o que potser serà menor la seva responsabilitat moral i jurídica que la que afecta els administradors d'una SA als quals la llei deriva les responsabilitats de la seva mala gestió?
El problema radica en la manca d'un sistema penal adequat: no es pot estafar a pocs, però sí a tots alhora. Els casos CAM, Caixa Castella-la Manxa, Banc de València, Bankia, assenyalen els Zaplana, Olivas, Hernández Moltó, Miquel Blesa, Camps, que guarden discret silenci davant la vergonya dels que no van procedir contra ells com sí van fer contra Mario Conde, Javier de la Rosa, el governador –Rubio– del Banc d'Espanya et sic de coeteris. Per què aquesta desigualtat de tracte? És que enfonsar una caixa o un banc és menor delicte que Matesa o Rumasa en el seu moment?
Evidentment un Estat no provoca tanta immoralitat, ni tanta corrupció. La qüestió ja no és purgar el fet, sinó reintegrar allò sostret encara que sigui obra de contractes fraudulents o de legalitats obtuses. En primer lloc, per a què serveix l'òrgan regulador i fiscalitzador del Banc d'Espanya? En segon lloc, quina és la raó de ser de la fiscalia: només perseguir els xoriços o estafadors de menor nivell?
Les meves lògiques reflexions encadenades ens portarien a qüestionar el paper de l'oposició en una democràcia com la nostra. No és legítim callar davant el portentós escàndol d'incapacitat per governar, com va passar amb els dos mandats de Zapatero. Així una democràcia es malbarata, i potser en això el clam pot donar la raó a la causa dels indignats. És idèntica raó a la d'aquell polític que proclamava: “Prefereixo que em temin que no que m'estimin.” I així ens va al col · lectiu!
Arribada és l'hora dels estadistes ¡On habiten! Qui seran capaços de posar en senderi tants banquers facinerosos? Per descomptat no els polítics d'aquest sistema que acaten dòcilment els abusos i arbitrarietats d'aquests capitalistes camuflats de gestors financers, especuladors dels anomenats “mercats”, furtadors de la confiança dels altres, lacais de les transnacionals que no respecten lleis, ni mercats nacionals, ni drets dels inversors... la maleïda globalització ens condueix, com xais cap a l'escorxador, al neofeudalisme. Van ser Humberto Eco i Alain Minc qui van anunciar el retorn a l'edat mitjana. Els senyors feudals són ells, els banquers, els gestors de les multinacionals i dels fons d'inversió... imposen la llei de la força. Els altres vassalls nus, desassistits: els nous serfs de la gleva... ¿No van ser Marx i Engels qui van anunciar la fi del capitalisme quan van imposar la seva llei als mercats els oligopolis? A mi em sembla humilment que en aquest escenari ens movem... si no és que ressuscitin els estadistes abans que arribi el diluvi, o la immoralitat arrasi l'esperit i la decadència.
