‘Amornicació'

Per més que s'estimessin, no se sabien comunicar. Aquesta frase sembla trista, motiu de divorci o bé símptoma inequívoc d'amor incomplet, petit i moribund. Però, pensem-ho bé: l'amor és el mateix que la comunicació? No, amics, no. L'amor a l'amor, el de veritat, és més aviat una qüestió d'admiració. Admirar –tenir en singular estimació algú o alguna cosa– fa que sentim proximitat amb l'objecte admirat, que el sentim part de nosaltres mateixos, un parell de segons o una vida sencera. Sigui una qüestió purament visual (admirem la bellesa d'una peça en una galeria d'art o d'un raig de sol quan fem un cafemllet al matí) o d'una guisa més emocional (admirem la parella, l'amant o el veí, l'actor enterramorts pel que fan o per la seva generositat envers el món), l'admiració i l'amor es donen la mà. S'aferren amb força. En paral·lel, els poetes avantguardistes preferien expressar una idea o concepte (a través de la forma dels poemes, de la tipografia plural o dels signes de puntuació) que no pas comunicar una emoció a partir de tòpics llepats i carrinclons, com farà la posterior “poesia de l'experiència” que tanta ferida ha causat a la poesia pura de què parlava Carles Riba. L'amor, com la poesia o la música, és emoció. Parlar llenguatges emocionals diferents en vertical no és tan greu com incapacitar un diàleg en horitzontal. Dos muts que s'estimen s'ho demostren. Dos artistes que s'admiren s'ho demostren. Una comunicació fluida no és només un partit de tennis que sona a metrònom. A llenguatges emocionals diferents, prou paraules i més accions horitzontals: en el terreny sexual (natural), les emocions es fonen, els sentiments s'encalcen i les expressions brollen dels ulls, del foc dels malucs i de la llengua muda que ara és mar i cel, transparència fonda i obertura en canal. Si per més que us estimeu, no us sabeu comunicar, deixeu els mòbils, l'internet i els coloms missatgers, i feu el salt cap a l'esfera de la pell. Estimuniqueu-vos!