Nosaltres, cinquanta anys

En un text del 1973, dedicat a un públic “progressista” espanyol, Fuster intentava exposar la “singularitat amarga” del País Valencià: “Com si aquest tros de mapa que ocupem no tingués entitat pròpia: com si la gent que l'habita –ni «catalans» ni «castellans», en principi– no arribàssem sinó a una identificació purament administrativa, o geogràfica.” Aquest, de fet, és l'interrogant amb què comença Nosaltres els valencians, una pregunta sobre l'ésser, sobre la identitat: és molt probable que, si Fuster hagués sabut qui som, no hauria escrit aquell llibre, o no de la mateixa manera. Però, com i quan ens hem definit els valencians?: poc, i malament, aquesta és la qüestió. I Fuster, d'entrada, intenta delimitar com a mínim els termes, les raons i les condicions d'aquesta indefinició valenciana. No per pur interès especulatiu, sinó per tal que la consciència dels dèficits passats i de les indecisions presents siga una base ferma per una decisió de futur: li interessa explicar per tal de transformar, revisar críticament el camí de la nostra història per retrobar la bona ruta perduda. Nosaltres els valencians, de la publicació del qual hem celebrat fa pocs dies els cinquanta anys, és, tanmateix, un llibre provisional i cohibit. Provisional, i assumit com a tal, perquè està escrit en un moment, el 1962, en què els estudis sobre la realitat valenciana, històrica o contemporània, sociològica o econòmica, eren encara molt pobres i escassos. I va ser un llibre cohibit, perquè havia de publicar-se en plena dictadura, tenint presents totes les coses que no es podien escriure ni explicar públicament.

Passats els anys, com ell mateix afirma en el pròleg a Un país sense política, potser n'hauria escrit una versió nova, però no en tingué temps ni ganes. Entre altres coses perquè, en realitat, l'home que va plantar entre els valencians les bases d'una ideologia nacional, va dedicar al tema de la nació una part molt reduïda de la seua obra. Si repassem el conjunt dels seus escrits, el nombre de pàgines dedicades a parlar directament de la matèria de la nació, de les nacions o del nacionalisme és absolutament insignificant. Aquest no era el seu tema. Fuster, més d'una vegada, exposa el fonament moral del seu nacionalisme tan poc emocional. És un fonament racional que es basa, per exemple, en la diferència entre normalitat o plenitud, i frustració. “Els altres pobles europeus, entre aquesta centúria i Napoleó, o bé són pobles excel·lits –complets o en via d'acomplir-se en el seu destí normal de poble--, o bé són pobles frustrats en un grau gairebé letal...” El nacionalisme de Fuster és una reacció contra aquesta frustració col·lectiva: una insistent aspiració a la normalitat, la negativa a acceptar la no realització permanent.

Però això, acomplir-se en el propi destí normal de poble, ha de tenir el seu reflex en un projecte d'acompliment polític, perquè tota definició nacional en suposa un, necessàriament. I arribats ací, el mateix Fuster, justament perquè posava sempre la raó per davant, sabia que un determinat projecte, “els Països Catalans, entesos políticament”, era “ara mateix”, “una pura il·lusió de l'esperit”, en l'expressió que tant li agradava a Josep Pla per marcar la irrealitat d'un desig o d'una visió. “Il·lusió” que, d'altra banda, no ha de ser obstacle a possibilitats i actuacions en un terreny prepolític o extrapolític, que seria el camp de l'elecció o tria personal, i el camp de la llengua, la cultura i l'acció cívica. I de tota manera, per a Fuster, si les possibilitats del projecte polític són il·lusòries, això no anul·la la realitat virtual d'aquest espai: “Si els Països Catalans no troben una encarnació política urgent, no per això deixaran de ser el que són. I no per això deixaran de ser el que haurien de ser.” Què són o què haurien de ser, ja és una altra qüestió. Que potser no té la mateixa resposta des de la calidesa de la fe i des de la fredor de la raó.

Quan Fuster, a la tardor del 1982, es torna a plantejar la mateixa pregunta, les respostes seran també les mateixes de sempre, les de la seua fe i la seua raó, però amb un interrogant afegit: “De Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó, tothom és català, i molts no saben que ho són. La majoria. I no saber que ho són, vol dir que no ho són? La pregunta és delicada.” Tan delicada, que l'única resposta és continuar fent-se-la: “Som una nació? Parlem-ne.” Si no vaig errat, aquesta va ser l'última paraula de Fuster sobre
el tema. Almenys l'última paraula escrita i publicada: parlar-ne, sense donar com a definitiva cap resposta dominant o dogmàtica (quina?). No oblidar la pregunta, sobretot. Quant a les respostes més o menys invariables o variables, dubtoses o contundents, metòdiques o perplexes, i que finalment es clouen amb una pregunta, cal tenir present un altre dels seus principis immutables: “Totes les meues idees són provisionals”, afirma, de la mateixa manera que assegura no tenir por de les pròpies contradiccions. Passats els anys, tampoc no n'haurien de tenir els seus lectors.

En altres llibres, articles o intervencions directes i discursos, la militància valenciana de Joan Fuster (nacionalment valenciana: això és, per a ell, catalana) va ser manifestada i exercida de manera molt més contundent i explícita. Davant d'unes eleccions imminents al Parlament espanyol, Fuster començava un article amb aquestes paraules: “Ara m'agradaria escriure aquest article sobre política...” Avisant que es proposa de dir “algunes impertinències, que procuraré que siguen suaus, però que no puc aguantar-me de dir-les”. Les impertinències en qüestió feien referència, no cal dir-ho, als límits i definició de la nació, de la nostra. Però, quina és la nostra? A un costat i a l'altre del riu de la Sénia, “som o no som la mateixa nació?” Per a Fuster, sí: per a ell, ser català és l'única manera de ser nacionalment valencià, i en tant que valencià es defineix com a nacionalment català. Però ell mateix sap que una cosa són les definicions amb base històrica recent o remota, i una altra cosa, eventualment, la consciència que se'n té o les condicions del present. I que aquesta distància provoca problemes teòrics i pràctics difícils de resoldre.

Amb aquesta constatació, amb la delicadesa d'una qüestió mal resolta, podem dir que es tanca un cicle de reflexions que s'havia obert trenta anys abans en el Dietari. “Sobre saber i ser” o “sobre el ser i la consciència”, podria ser un epígraf que expressaria el fons d'aquelles reflexions. Fa cinquanta anys, i ara mateix, encara.