La ignorància
No sabem res. No sabíem que l'estat del qual formem part no era un dels estats més rics del món. Que no era certa la bona salut de les banques. Que no eren certes les paraules que els nostres mandataris, els uns després del altres, ens xiuxiuejaven a cau d'orella: “Som rics.” No sabíem que la realitat era una altra: anàvem, sense remei, de cap al buit. Tampoc no sabíem que les lleis que configuren l'estat de les autonomies es poguessin vulnerar sense punició. Senzillament, desconeixíem qui érem.
No tenir consciència del propi jo esdevé una tragèdia per a un individu, com ho és per a una societat. Ens bolcava a la tragèdia pensar que podíem viure a déu dóna amb el sou de cada mes; creure'ns capaços d'assumir crèdits a llarg termini; pagar plans de pensions que vencerien temps enllà; imaginar que amb quatre monedes compraríem un terreny per doblar-ne el preu l'endemà mateix; invertir en surprises convençuts que sempre ens oferirien la sorpresa i ens cobririen d'or. Ens bolcava a la tragèdia viure tots els instant com si juguéssim a la ruleta, immersos en el somni de la noia que va al mercat a vendre llet.
Aquest somni era un dels pressupòsits en què es basava una societat inculta. Inculta perquè cultura vol dir coneixement, i coneixement vol dir saber per quin camí passes i per quin camí has de seguir caminant, saber on et porta aquest camí, conèixer l'entorn, les cruïlles misterioses, intuir-ne els límits i els teus propis límits. De cop i volta, s'ha descorregut el vel de la veritat oculta i el nostre propi jo ha aparegut al descobert, en tota la seva cruesa. Era a l'altra banda del mirall. El lloc que el mirall, enganyós, mai no ens reflectia. Un mirall que ens feia veure la imatge que ens havíem format de nosaltres mateixos, desconeixedors com érem de la cambra secreta que el vidre amagava. Dins el mirall dels nostres dies, durant anys hi hem projectat l'engany. Desventurats de nosaltres, que ens hem cregut els predicadors del tant-se-me'n-dóna. Prou que ens ho anunciaven alguns pensadors que, com els profetes, predicaven al desert. Un desert que volíem ple d'oasis. D'oasis que mai no podríem trepitjar perquè no constituïen res més que un piló de miratges.
Vam caure de ple a la trampa que, sigil·losament, s'estenia d'un cap a l'altre del món. Ens van dir que al fons del bosc sempre hi havia un llumet que ens assenyalava una meravellosa casa de xocolata, tot ocultant-nos que a dintre t'hi esperaven la bruixa i el malvat marit. Posats a creure en els contes dels nostres jocs, més ens hauria valgut recordar la faula de la cigala i la formiga, o la del conill i la tortuga. La nostra era la de la invulnerabilitat. Com en Sigfrid, vivíem convençuts que res no podia ferir el nostre cos. Ignoràvem que una fulla ens havia cobert un tros de pell en un lloc secret el dia que els déus van llançar-nos l'alè de la immortalitat. Per ignorar, també ignoràvem el lloc secret.
No han trigat gaire a descobrir-lo, les forces del mal que, no ho oblidem, sempre ens persegueixen. L'han descobert i hi han enfonsat la daga. Els ulls clucs i el cor quiet, només ens queda una esperança remota: que algun príncep ens besi el front i despertem de la letargia on hem caigut, per veure'ns de nou convertits en belles princeses, plenes de llum.
Un altre engany: aturar-nos en aquestes consideracions. Colpejar-nos el pit amb cops de penitència. Ignorar la veritat primera. La veritat que té un nom compost. El nom és lletra de canvi. “Plàtia-us, senyors, aquest cambi aja bon compliment”, escriu Manuel d'Entença a Bernat de Codinachs, en un document del segle XIV que, segons Sanchis Guarner, representa la primera lletra de canvi d'Europa. A Manuel d'Entença, enmig de les bones paraules, se li escapa la por de no cobrar.
