Alarmisme o optimisme

M'arriben sagetes de totes bandes. Per correu electrònic i, sobretot, de paraula, cara a cara o per telèfon. Estem vivint un mal moment, d'això no n'hi ha cap dubte. El cor se'ns encongeix cada dia al matí quan llegim el diari, tot esperant que ens arribi alguna notícia mínimament tranquil·litzadora. Ja només em faltava el titular de portada de dijous per ficar-me a sota de la taula. “Al límit”, deia. Només ens resta dir allò que “el darrer que apagui el llum”. Què han de fer els mitjans de comunicació en aquest moment que ens toca viure? Alguns creuen que s'ha de ser positiu i positivista. Altres pensen que la veritat no s'ha d'amagar mai i que cal explicar-la amb tota la seva cruesa. Però, només hi ha un problema: quina és la veritat? Estem tan malament com ens volen fer creure? O és que hi ha interessos molt elevats per acollonir-nos i així evitar que no sortim de la línia que uns poders fàctics, que no coneixem però intuïm, ens van marcant. Crec que d'un temps cap aquí el nostre diari ha optat de manera clara i sense embuts a explicar tot el que se sap sobre fraus, abusos, estafes, prevaricacions... Estic segur que és el primer pas. A mi, personalment, això em desanima molt, però no ho podem ignorar. Ben segur que si van sortint els mals de la nostra societat, hi podrem posar remei. No hi ha un pam de net, hem après des de petits... Jo em pensava que no n'hi havia per tant. Doncs sí, no hi ha un pam de net. Ara ja ho sabem. Com s'hi posa remei? Aquest és el problema, aquesta és la pregunta a la qual els “indignats” estan buscant resposta. Certament, si recuperéssim els mils milions que s'han embutxacat els polítics corruptes, els banquers sense escrúpols, els aprofitats de torn, no caldria prendre mesures de cap mena. Sobrarien calés. Resulta, però, que els que haurien de prendre les mesures són els que estan emmerdats fins al coll, i perdoneu. Em ve a la memòria aquell passatge de l'Evangeli que, davant d'una dona que l'havien atrapat en adulteri i que la volien apedregar segons la llei, Jesús els diu: “Qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra.” Crec que ha arribat el moment que els mitjans de comunicació han d'encapçalar una campanya dura o sonora per aconseguir una societat neta. Hauríem de denunciar totes les barbaritats que es cometen al costat mateix nostre. Confesso que havia d'haver denunciat, anys enrere, aquell metge que jo coneixia que li ingressaven el sou cada mes i va estar més de 10 anys sense anar al lloc de treball. Igual que l'exgerent de l'hospital de Sant Pau, que va estar set anys cobrant sense anar a la feina i, a més, li paguen 158.000 euros d'indemnització quan l'acomiaden. Quan jo era petit, al meu poble van enxampar un pobre home que havia robat patates en un camp, ben segur perquè les necessitava per menjar. Com a càstig el van fer passejar pels carrers del poble acompanyat per la Guardia Civil amb un rètol a l'esquena que deia: “Ladrón de patatas.” Podríem començar. No hi hauria prou paper per clavar a l'esquena de tots els corruptes o dels insolidaris. Per què els partits polítics no expliquen les gangues que saben, per què els empresaris no expliquen les enormes comissions que han pagat per aconseguir feines. En un poble, s'havia fet un pressupost per posar llums en un barri. Amb les eleccions hi va haver canvi d'alcalde. Es va comprovar el pressupost. Resulta que el mateix fanal, exacte i de la mateixa marca, en el pressupost s'hi posava exactament el doble del que realment valia. Conclusió, el nostre diari ha de dir la veritat, tota la veritat, explicar com estan les coses i també oferir sortides que es presentin. En aquesta línia vaig trobar molt interessant l'especial que El Punt Avui va publicar per Sant Jordi, Made in Catalonia, un especial en què es parlava de més de 130 empreses que eren pioneres en el seu ram. El diari ha de ser positiu en aquest sentit, destacar el treball i esforç de molta gent que vol tirar endavant el país. I, al mateix temps, fer treballs d'investigació per donar a conèixer les persones que no tenen escrúpols i que només miren per la seva butxaca. Ens en sortirem, n'estic segur. Quan era petit a casa meva el calaix del pa estava tancat amb clau i el pare era qui ens en donava un bocí a cadascú. Espero que aquí no hi arribem. La vella societat ha mort. Visca la nova societat que farem entre tots. I el diari, al davant.