Opinió

I adéu-siau crisi

Hem oblidat el bo i millor de l'ensenyament de Jesús. Predicava
la bona notícia de l'amor de Déu.
L'amor, venia a dir, val més que
el culte i que la religió en si. És més: l'amor és l'única religió que val

El proper diumenge s'acaba el cicle litúrgic pasqual amb la celebració de la Pentecosta, la segona Pasqua, popularment coneguda com la pasqua granada. És la gran festa de l'Esperit, el consolador, el pare dels pobres, el conhort en les penes, la divina claredat, el mèrit de la virtut i el camí de la salut. Tot el que es digui és poc. Tots som deutors de l'Esperit. És gràcies a Ell que podem sentir-nos fills de Déu. Si ens deixéssim guiar per l'Esperit, no estaríem subjectes a la llei. No hi hauria divisions entre els creients ni diferències amb els no creients. Desapareixerien les rivalitats, els sectarismes, les divisions, les enveges i també els excessos. Si ens deixéssim guiar per l'Esperit, sortiríem immediatament de la crisi.

Ja sé que el que acabo de dir pot semblar excessivament optimista. Però no és l'optimisme el que m'ho fa dir. M'ho fa dir el fet de no veure l'esperit cristià ni en la mateixa Església, entesa com a Institució. Ja no dic en la política, la negació mateixa de l'esperit cristià. Hem oblidat el bo i millor de l'ensenyament de Jesús. No anava pels camins de Palestina fomentant la fe en Déu, ni la necessitat del culte, ni donant esperances sense fonament. Predicava la bona notícia de l'amor de Déu. L'amor, venia a dir, val més que el culte i que la religió en si. És més: l'amor és l'única religió que val. Jesús es va situar per damunt de les distincions entre pur i impur, entre religiós i no religiós; va substituir l'amor a la Llei, com ja s'ha dit, per la llei de l'amor, que fa de l'amor un absolut, un únic manament, que conté tots els altres. Si algú diu que “estima Déu” i no estima el seu germà, el seu veí o fins i tot el seu enemic, és un mentider. Així de clar.

Avui, diumenge dedicat a l'Ascensió, m'avanço a parlar de la Pentecosta, precisament perquè, absent Jesús, tot el que ens queda és l'Esperit, que ell mateix alenà sobre els apòstols: “Aneu i prediqueu la bona nova.” La bona nova no era (ni és) altra que l'amor de Déu. Què n'hem fet, de l'amor de Déu? Ni tan sols els creients el tenen en compte. A la seva manera, són ells els que estimen Déu. Això els diferencia dels altres, dels no creients, els quals, de retop, no volen que se'ls confongui amb els creients. Vet ací la gran obra de les religions institucionals: restar en lloc de sumar. Amb raó escrigué Loisy: “Jesús anuncià l'arribada del Regne i el que arribà fou l'Església.” I l'Església, que, gràcies a Jesús, viu i regna pels segles dels segles, l'excomunicà. De l'Església, però no del regne de Déu. Déu no excomunica ningú. Ni tampoc es comunica amb ningú, llevat del Fill. Ningú coneix el Pare si no és pel Fill. I el Fill ja va deixar clar que no és possible estimar Déu sense estimar el proïsme. Ja ha quedat dit. La societat del benestar ve a partir d'aquí.

No deixa de ser una gran i fatal paradoxa que la societat del benestar sigui patrimoni sobretot dels socialistes i no de la dreta, que no l'ha entès mai. El que la dreta entén per benestar és mantenir l'ordre, i ja està. L'expressió té una certa semblança eufònica, però res més. L'ordre, per ell mateix, no és suficient pel benestar, malgrat que està bé que hi hagi ordre. Ara mateix, l'ordre és de resignar-nos amb el malestar, i això genera desordre. De manera que ningú hi entén res. Una cosa semblant va passar amb l'anunci del regne, al qual es referia Loisy. A l'inici de la predicació, Jesús mateix l'anuncià com un fet imminent. En aquest punt concret, s'equivocà. Ell mateix, però, prengué consciència del seu error. I al final, el regne ja era enmig nostre. El teniu entre vosaltres. És més: habita en nosaltres. Ja no es tracta, doncs, de creure ni tampoc d'esperar. Es tracta de saber i d'actuar. I actuar en la mateixa direcció de Jesús. Ell va preferir l'amor abans que el poder. Va creure en el poder de l' amor. I encara hi ha qui es pregunta si la vida té sentit. I jo pregunto: hi ha res que tingui més sentit que viure estimant? En té pels qui creuen i pels qui no creuen. A uns i altres els convé recordar que Déu s' estima en el proïsme i que estimar el proïsme és estimar Déu, en siguis conscient o no. Només hi ha un Déu i és un Déu d'amor, i l'amor és Déu, perquè no hi ha amor que no vingui de Déu. Tal vegada el millor exorcisme contra la crisi seria l'aforisme més axiomàtic que pronuncià Jesús: “No es pot servir Déu i el diner.” Entès això, que ve de l'Esperit, entès tot. I adéu-siau crisi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.