La moral dels esclaus

A Memòries d'Adrià, el pensament de Marguerite Yourcenar ressona en la veu de l'emperador d'origen hispà en un paràgraf del llibre especialment revelador: “Dubto que tota la filosofia del món aconsegueixi suprimir l'esclavatge: com a màxim en canviaran el nom.” Històricament, l'època d'Adrià és descrita per Flaubert com els anys “en què només hi havia l'home...” Si fa o no fa com ara: en absència de deïtats i ideologies l'home modern fa via sense nord, tot ignorant com articular el seu destí amb la voluntat natural d'alliberar-se.

En el mateix paràgraf, Adrià continua la seva meditació: “Sóc capaç d'imaginar formes de servitud encara pitjor que les nostres […]: sigui trobant la manera de transformar els homes en màquines estúpides i satisfetes, que es creuen lliures quan estan subjugats...” Ens creiem ciutadans lliures en una societat lliure, però alhora som hereus d'uns interessos que, fonamentalment, obliguen l'home a satisfer unes necessitats artificials. Yourcenar ja sospitava la cosificació de l'home i, en aquest sentit, el pensament d'Adrià enllaça amb Marcuse: hem esdevingut una màquina que produeix per consumir i que, en consumir fora mesura, es veu forçada a produir.

De fet, l'oracle per a la solució de la crisi és reactivar el consum mitjançant el crèdit. Per tant, es tracta de tornar a l'antic statu quo, això sí, amb un retrocés fonamental de dècades pel que fa als drets, cada cop més lluny de l'Arcàdia liberal que prometia Fukuyama, on la base de tot plegat era una (falsa) abundància material i un concepte grec, el thymos –o l'esperit humà de reconeixement sobre l'única base de la identitat individual en oberta competència, cosa que de facto consolida la primacia economicista en la vida pública.

Sobre aquest esquema i la qüestió de l'estatus adquirit endeutant-se se'ns diu que vam estirar més el braç que la màniga. Maniqueu joc de paraules per fer passar les víctimes per botxins. Cal crear una forma de responsabilitat col·lectiva per tal de justificar l'actual política de contenció del dèficit. Una política de terra cremada. Inevitablement, penso en el Menó de Plató, quan la figura de l'esclau comprèn la veritat d'un axioma geomètric gràcies al guiatge de Sòcrates. Sempre ens han guiat. Però, i la veritat? Distingir-la sense intermediaris significa derrotar la nostra condició de serfs.

L'home, doncs, com deia Flaubert, es troba sol. Sol com l'Adrià malalt de Yourcenar, que enfila la seva llarga epístola dirigida a Marc Aureli amb la mort ben a tocar. I la qüestió rau en si volem continuar essent un instrument d'un sistema radicalment injust. La diferència entre la rebel Islàndia i la Grècia intervinguda se'ns presenta com una dialèctica inevitable. Un mirall. Podem continuar fent escarafalls i especulant, però l'home que no pensa en llibertat és un esclau d'un sistema que juga amb la por. Mai aquest sistema posarà les condicions per bastir una realitat alterna. La moral dels esclaus –en termes nietzscheans–, en essència, és la docilitat.

Es tracta d'una situació atàvica, antiga com la humanitat mateixa; la crisi actual n'és, però, un nou capítol. El quid de tot plegat és si volem ser subjectes actius de tot aquest procés. Tenim vot. Però tenim veu? Com escapar del cercle viciós que ens encadena a un pensament acrític? Regir el propi esdevenir és a l'horitzó. Al meu parer aquí hi ha l'únic lloc real: una realitat a construir que comença per trencar els tòpics consumistes i recupera el sentit col·lectiu de comunitat. Com deia Walter Benjamin: “Només gràcies a aquells sense esperança l'esperança ens és donada.”