Com he canviat
No sé si té alguna cosa a veure amb l'adolescència, però quan tenia entre 14 i 16 anys em va agafar la fal·lera de veure pel·lícules de por. Tots els films que s'estrenaven on es prometia escenes de terror en la seva publicitat, eren un reclam al qual no em podia resistir. Tant se val com fos l'argument. Frisava per anar al cinema i patir. Sí, a patir. Fos ara!
Aquesta dèria devia tenir algun nexe generacional, perquè al cinema no hi anava sola. A l'hivern sempre m'hi acompanyaven un parell d'amigues (tan trastocades com jo) i a l'estiu s'hi afegia la meva cosina.
Així, sota la influència d'aquesta obsessió vaig veure pel·lícules que, ara mateix, només de pensar-hi, em vénen esgarrifances: La noche de los muertosvivientes, Holocausto caníbal (un autèntic despropòsit amb una pàtina de documental que encara impressionava més), Viernes 13 (primera i segona part) La matanza de Texas, Carrie, Tiburón, Pesadilla en Elm Street... Un autèntic festival de poesia espiritual!
Era tal la nostra afició que quan, a l'estiu, amb la família, ja estàvem instal·lats a la costa per passar tan plaentment com poguéssim els mesos de vacances privilegiades, aquelles quatre merdoses ens vàrem aficionar a anar a les sessions de “los Lunes de Terror” que es programaven al cinema Arinco de Palamós. Ah, i no en fèiem prou de veure les pel·lícules en qüestió, sinó que, a més a més, hi anàvem a la nit, a la darrera sessió. Així el trajecte a peu pels carrers buits entre Palamós i Sant Antoni de Calonge se'ns feia, entre crits i rialles, més emocionant.
Sortosament, aquella dèria em va passar. Aquell delit pel patiment masoquista va desaparèixer. Vaig deixar d'esperar cada nou ensurt amb l'ai al cor però amb un interès que mai no hauria dit que em fos propi.
Ara, quan vaig al cinema la meva selecció busca uns paràmetres de distracció molt diferents. Digui'm superficial, però sense pretendre nodrir-me, només, de comèdies insubstancials, ara demano que em passegin per històries amables, per històries intimistes tractades amb un punt d'ironia que tan bé retraten alguns directors francesos, argentins o italians. Històries que, si cal, tenen un punt (no gaire gros) de transcendència que et fa reflexionar i, si és possible, amb elements que et reconcilien amb el món. A vegades faig alguna concessió i em resulten agradables les que tenen una certa intriga que no es malmet amb excessius trets o assassinats.
Com he canviat!
