Connexió atlàntica

En política internacional hi ha molt poques coses immutables, però alguns fets són tossuts. Els experts poden repetir que el centre de gravetat mundial s'ha traslladat de l'Atlàntic al Pacífic, però la connexió i la interdependència entre Europa i els EUA segueixen sent cabdals. Així ho demostren les dues cimeres successives celebrades la setmana passada, la primera del grup G-8 a Camp David i la segona de l'OTAN a Chicago.

A Camp David, els membres del G-8 (amb Rússia de convidat de pedra representada per Medvédev en absència de Putin), els europeus i nord-americans van tractar principalment de la crisi que amenaça no només la zona euro, sinó també l'equilibri dels Estats Units. Si Europa es trenca i l'euro cau a un o més països de la Unió (Grècia, Espanya?, Itàlia?), els Estats Units veuran compromesa la seva recuperació, i Barack Obama deixarà de ser el favorit per a la reelecció per esdevenir un possible perdedor limitat a un únic mandat.

Tot indica que a la cimera del G-8, l'estímul i el creixement es van imposar per damunt de l'austeritat i les retallades amb l'impuls d'Obama i François Hollande i en contra de l'opinió d'Angela Merkel i els seus teòrics de la contenció. Resta per veure si aquesta estratègia serà suficient per vèncer la crisi.

A Chicago, els membres de l'OTAN es van concentrar a trobar una sortida al parany afganès, i sembla que la solució passa per retirar les tropes i abocar diners al damunt del problema, tot esperant que els governants de Kabul trobin el camí per mantenir-se al poder i evitar el retorn dels talibans. De moment, l'Afganistan és encara una incògnita entre una victòria caríssima i una inversió ruïnosa.

El debat interatlàntic continuarà. De moment, ja s'ha vist quina és la seva importància, que en moments de crisi només fa que cobrar relleu.