Expressivitat

Sovint, en seu parlamentària o en qualsevol lloc amb micròfons a l'abast, el que s'aixeca per parlar no sap què dirà, quan està parlant no sap el que està dient, i quan s'asseu no recorda el que acaba de dir. Hi ha honroses excepcions a aquest fenomen, però els micròfons són eines perilloses. Potser per això els més savis solen aprofitar el seu domini de la llengua per callar amb precisió. El nostre president Montilla va beneficiar-se, inicialment, de la seva falta d'expressivitat. La seva inclinació al mutisme va fer creïble un eslògan molt benvingut en relació a la classe política: “Fets, no paraules.” En política, però, tot passa molt ràpidament i ara allò deu haver quedat en pura anècdota històrica. Fa poc temps es va projectar amb gran èxit una pel·lícula sobre els impediments lingüístics d'un rei d'Anglaterra. Jordi VI, efectivament, quequejava ostensiblement, però gràcies a un gran esforç de la voluntat i el talent del logopeda que l'ajudava, va aconseguir fer discursos seguits. Com que li va tocar regnar en èpoques de guerra, la seva veu –que tenia traces de l'esforç fonètic que estava fent– projectava una vehemència i una solemnitat que sonaven perfectament adequades a les greus circumstàncies del moment. El defecte li anava a favor. L'expressivitat no depèn necessàriament de la llengua. Penso en la Marilyn Monroe, una imatge de la qual presideix aquests dies el festival de Canes. Els puc assegurar que l'eficiència comunicativa de l'estrella no depenia de la seva capacitat lingüística. A Some like it hot –la pel·lícula coneguda aquí amb el títol Ningú no és perfecte– l'actriu va dir una frase que es va fer famosa: “It's me, Sugar.” El que no se sap tant és que la pobre noia tenia les seves dificultats per parlar seguit, i que el director Billy Wilder va haver de fer-li repetir la frase quaranta-set vegades abans de donar per bona l'escena. L'atractiva Marilyn quequejava, però em sembla que ningú no dubta que s'expressava perfectament. Fins i tot en les frases curtes.