La ‘llista de Rodríguez'
França i Mèxic han tingut diversos desacords al llarg dels temps. Fins i tot la primera va envair el segon per imposar un emperador Habsburg, però al cap de quatre anys ja havia fet la fi d'en Cagaelàstics. Un altre de fa un parell d'anys és el sainet armat per Sarkozy, per tractar de rescatar una noia que militava en una banda de segrestadors; es deia que, per ser francesa, havia de complir la condemna a França. Però en general hi ha hagut concòrdia. Fins i tot l'any 1940, quan aquella França titllada de lliure era governada pel mariscal Pétain, cul i merda amb el general Franco, va establir-se un acord que va salvar la vida o, com a mínim, la llibertat de més d'un centenar de milers de persones que es trobaven entre l'espasa i la paret, és a dir entre nazis i feixistes, i que començaven a ser segrestades per policies espanyols o dutes als camps de treball alemanys.
La base ‘legal' era que el govern espanyol havia deixat de reconèixer la ciutadania dels refugiats, deixant-los sense cap mena de documentació. Però també hi havia en condicions igualment perilloses un bon nombre de jueus i libanesos, i encara uns quants membres d'aquelles brigades internacionals que lluitaren a la Península a favor de la legalitat republicana. Davant de la situació, tres mesos després de l'entronització nazi a París, l'1 de juliol del 1940 el president de Mèxic, Lázaro Cárdenas, donà l'ordre a l'ambaixador Luis I. Rodríguez que negociés amb Pétain que tots els refugiats esmentats “quedessin sota la protecció de la bandera mexicana”, volguessin venir o no a Mèxic, i que es comencés el tràmit per traslladar-hi el major nombre possible dels que ho demanessin. Després d'un mes i mig de negociacions se signà l'acord, malgrat que Pétain s'hagués expressat en els pitjors termes sobre els refugiats. Suposem que més aviat li feien nosa.
Curiosament, Alemanya i Itàlia, que foren avisades per Mèxic i consultades per Pétain, donaren l'anuència. La raó es senzilla: flirtejaven amb el petroli de Mèxic, que feia un parell d'anys que havia passat a mans de l'estat. Davant d'això, Pierre Laval, vicepresident del consell de ministres francès, que s'oposava a la signatura, va haver d'arriar banderes.
L'historiador Josep Benet, en el llibre Exili i mort del president Companys, explica amb encertades paraules que Vichy s'havia obligat també a garantir l'existència i la llibertat dels republicans i, especialment, a limitar exclusivament a delictes de dret comú les extradicions demanades pels franquistes, és a dir sense cap implicació política. Igualment es comprometia a no lliurar cap refugiat sense un previ procés d'extradició. D'altra banda, a l'ombra d'aquest acord, es donà el cas que Berlín permeté l'alliberament de persones que ja esperaven una mort gairebé segura als camps de treball alemanys. Cal dir que aquest document fou l'instrument que pogueren esgrimir els representants mexicans per canalitzar el seu entusiasme a favor dels refugiats espanyols i catalans.
M'agrada pensar que si Oskar Schindler fou tema d'una pel·lícula de dues hores per salvar 1.100 jueus, quant hauria de durar una Llista de Rodríguez que tindria més de 100.000 noms? També seria bo recordar el que sentiren els refugiats, que no veien cap sortida, quan se saberen protegits per una bandera que acabà acollint-ne més que tots els altres països d'Amèrica plegats.
