Guió inacceptable
Com més transversal i ampli és un partit polític, més ànimes sol tenir. Sota les sigles del PSC s'apleguen diverses ànimes. Una és l'ànima catalanista, que ha propiciat algunes vocacions tardanes per a l'independentisme. Una altra és l'ànima espanyolista a través del patriotisme constitucional, que ha manifestat egrègies fugues cap a Ciudadanos i que en les dues últimes convocatòries electorals ha propiciat importants transvasaments de vots cap al PP, sobretot al cinturó industrial de Barcelona, tradicionalment considerat de manera emfàtica “bastió de les esquerres”. El PSC té també l'ànima il·lustrada que li insuflen algunes de les seves personalitats polítiques: Joaquim Nadal, Castells, Tura, Geli, Iceta..., polítics assaonats ideològicament, amb qui pots estar o no d'acord però de qui no pots qüestionar la qualitat. I també té l'ànima del funcionari de partit, l'home gris, de pas aplomat, mirada freda, autòmats implacables, actitud granítica i resultats mediocres: José Montilla o Celestino Corbacho. Aquesta pluralitat de corrents fa que a l'hora de parlar del PSC hàgim de tenir la mateixa prevenció cautelar que hem de prendre cada vegada que parlem de l'Església: de quina església parlem?, de quina facció del PSC parlem? Entre Leonardo Boff i el papa Benet XVI hi ha un món; entre Corbacho i Castells hi ha, com a mínim, un continent. I tots, tanmateix, fins que no es decretin heretgies o es practiqui l'apostasia, són església i són PSC, així en singular i en abstracte.
És evident que tant la tradició del PSC com el capital electoral, cultural, cívic, humà, democràtic i polític d'aquesta formació han de fer que el catalanisme no formuli gaires passos de rosca sense comptar amb la complicitat d'aquest partit, si més no de l'ànima catalanista d'aquest partit. Fet aquest llarg i necessari reconeixement també cal dir que el primer secretari del PSC, Pere Navarro, i José Montilla i el PSC en bloc fan trampa (trampa democràtica) quan rebutgen el pacte fiscal pel fet de ser inconstitucional (Montilla) o quan un cop més neguen l'exercici democràtic del reconeixement nacional de Catalunya (Navarro). Entra dins les regles del joc democràtic que Navarro pugui oposar-se a la independència de Catalunya. Però és autoritarisme pur negar a la ciutadania l'exercici democràtic d'aquest dret. I això és el que està propugnant el PSC: el manteniment d'una atàvica retallada democràtica.
