Els catalans de l'any
que s'hi està deixant la pell per fer les coses bé
Deia el nostre poeta Carles Riba que s'havia de donar espai al rescat de la paraula. “I vora el camí, la innocent paraula nova jeu com un botí vivent.” Sortosament, les paraules ens porten a nous estímuls, a reconeixements necessaris, a finestres de futur. Riba proposa atenció en el viatge, perque “la verge mar es pobla d'illes amb ports fidels [...] que sempre demanen una ruta nova als estels”. Trobar noves rutes, i tenir el ulls oberts a cercar ports segurs, escoltar els estels, segurament són els autèntics reptes per sortir del moment en què ens trobem.
Quan ens referim als estels, de manera prosaica, ens podem decantar per reconèixer el mèrit de la nostra gent d'èxit. El discurs de Joaquim Maria Puyal en l'acte de lliurament del premi al Català de l'Any d'El Periódico va acabar de fer impacte en una societat, la catalana, que està necessitada de llums, i en un moment en què l'admiració pel ressò de paraules i pensaments tan propis i comuns de la gent del poble dóna esperança. Una esperança on trobar refugi i horitzó.
Puyal va saber connectar amb les necessitats de l'ara. Una realitat dramàtica, plena de gent anònima que viu el patiment quotidià sense empara en una política creïble que aporti solucions. Va denunciar els banquers sense escrúpols i va reivindicar la força dels moviments socials i la necessitat de pensadors lúcids. Puyal va triomfar amb les seves paraules, en triar el missatge just, l'encoratjament necessari. El seu mèrit, més enllà de la brillant oratòria, va ser el de posar-se al lloc de l'altre. La validesa del seu discurs va venir, senzillament, de la seva capacitat d'efecte mirall. De poder expressar, des del privilegi del seu premi, les emocions col·lectives, comunes i transversals.
Aquesta realitat d'impacte i de ressò enllaça amb els sentiments enaltits que es viuen en els darrers temps vers en Guardiola per la seva labor al Barça, o el reconeixement llarg i general de la labor de Mònica Terribas a TV3. Tots ells, grans professionals, catalans d'èxit, que potser a causa dels moments que vivim són en part engrandits en aquesta necessitat col·lectiva d'autoestima i de lideratges.
No podem oblidar, però, que l'autèntica autoestima passa per saber renunciar a la tendència a la mitificació de la nostra gent. La gent d'èxit públic reuneixen el mateix lloc de tants i tantes homes i dones anònims del nostre país que se situen en els triangle dels tres valors comuns als esmentats: rigor, treball i honradesa.
Catalunya necessita líders, sí, però clarament a Catalunya li cal capacitat de valorar, i sobretot reconèixer, la vàlua de molta gent que s'hi està deixant la pell per fer les coses bé, amb sentit del dia a dia, del seu context, i de l'ofici, quin sigui, fet amb estima i amb excel·lència. I això en moments on massa joves de talent s'estan veient abocats a l'exili laboral. Recordo Lluís Llach en el seu darrer concert, quan va afirmar que les paraules pàtria, bandera i nació només tenen sentit si serveixen a les persones.
Deia Puyal que ens calen pensadors lúcids. Però això contrasta amb el fet que mai s'havia produït tanta edició de llibres d'economia, de critica social, de política innovadora. Editorials catalanes com Icària o Angle estan donant veu a gent amb propostes clares de solucions i direccions on dirigir-se. No són autors com Hessel, que es va encimbellar a l'èxit editorial només amb dues paraules: indignació i compromís. Són gent especialitzada i coneixedora de les realitats que aboquen coneixement per damunt dels egos.
I el poema de Carles Riba parla que “la vida passa, i l'ull no es cansa d'abocar imatges clares dintre el cor.” Potser el que ens calen son ulls i orelles per llegir i escoltar.
