Promeses

Fins fa com qui diu quatre dies, el govern espanyol manifestava la seva estranyesa i irritació perquè, malgrat que havien fet els deures, els mercats s'entestaven a ignorar aquests esforços i continuaven pressionant la prima de risc. És a dir: els senyors que prestaven diners perquè la maquinària de l'Estat continués funcionant no volien afluixar-los si no era a canvi d'uns interessos més elevats. Llavors, el govern espanyol va mirar cap a Europa; és a dir, cap a Alemanya. Com és que no donaven ordres al Banc Central Europeu perquè fes circular els euros i així fos més barat endeutar-se? Doncs perquè Alemanya no vol ni sentir a parlar de cap maniobra que li destaroti els comptes. Per dir-ho amb una imatge ben comprensible, a Europa la clau de la caixa –sí, aquesta que Catalunya demana a Espanya– la té Alemanya. I la senyora Merkel creu que la solidaritat és bona, però sense passar-se. Veuen? Aquesta és la diferència que hi ha entre tenir un estat propi i no tenir-lo. Si ara Catalunya fos un país independent no dic jo que fos insolidari amb Espanya, però qui marcaria les regles del joc seríem nosaltres.

Ja comencen a dir que la solució és més Europa. Suposo que ja saben que això vol dir cedir sobirania fiscal. Fins ara, molts governs no volien ni sentir-ne ni a parlar. Al capdavall, de la fiscalitat depenen les promeses electorals. Entenen ara per què Rajoy ja s'avé amb aquest discurs? No ha pogut complir ni una promesa electoral perquè no hi ha diners. I si en el futur tampoc n'hi haurà, per què preocupar-se per la sobirania fiscal? Que se la quedin els alemanys.