Bankia
Poques vegades sis lletres tenen la capacitat de sintetitzar tan bé el conjunt de despropòsits, d'irresponsabilitats i de gestió maldestra d'una institució financera. Bankia és una icona difícil d'emular i una escola de màrqueting per a executius sense escrúpols. Bankia és això i molt més. Insuperable. I si no facin la prova, Bankia és:
La història de l'ambició d'una dirigent política capaç d'amagar els números vermells de la comunitat que administra alhora que presenta la seva gestió com a modèlica i exemple per a d'altres comunitats que malbaraten els recursos. La història d'una ambició política que alimenta lluites caïnites dins del partit conservador espanyol. La història tràgica d'un president incapaç d'encarar l'entrellat que s'amaga a l'interior d'un monstre financer virtual que amenaça amb destruir la poca credibilitat que li resta al sistema financer espanyol i que ha aconseguit elevar la prima de risc als nivells més alts des que s'implantà l'euro. El president en qüestió muda de color i no troba paraules per explicar els despropòsits d'una entitat gestionada pels seus companys, no pas amics, de partit.
Una màquina voraç que tritura els recursos de l'Estat i els impostos dels ciutadans per sumir-los en un pou sense fons, fins ara de 23.500 milions d'euros, mentre els executius de l'entitat cobren sous obscens i liquidacions immorals (Aurelio Izquierdo té dret a una indemnització de 14 milions d'euros) alhora que, en nom de l'austeritat i la reducció del dèficit, cal retallar en sanitat, educació, prestacions socials... I, això sí, Mariano Rajoy es nega a obrir una comissió parlamentària per esbrinar les responsabilitats del frau financer més gran de la història recent i el ministre d'Economia, Luis de Guindos, carrega contra el governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, que va dimitir dimarts, per no haver sabut gestionar la crisi provocada pel geni de l'economia dels governs de José María Aznar, Rodrigo Rato.
L'exemple més clar de la interrelació entre política –d'interessos partidistes més aviat– i el món de les finances –dels interessos personals desmesurats– i, ai!, de la corrupció i el pelotazo immobiliari. Ja saben, gestions comunitàries exemplars: València, Madrid, Balears...
I poden seguir vostès mateixos perquè Bankia dóna per a això i molt més. En tot cas, dues observacions finals. D'una banda, darrere Bankia batega la concepció patrimonial de l'Estat de la dreta espanyola. El cortijo és seu i la resta som peons. Per això no els cal, ni volen, donar explicacions. Només faltaria! I, si, arribat el cas, alguns peons volen gestionar la porció de terres que conreen o els masovers volen posar parcialment el mas al servei de les necessitats dels treballadors, llavors, en èpoques civilitzades, apel·len al descrèdit i la paràlisi de les institucions. En èpoques menys civilitzades apel·laven al cop d'Estat. D'altra banda, Bankia és només la punta de l'iceberg d'altres disbauxes: vacances del president del Tribunal Suprem i del Consell del Poder Judicial, no renovació i sentència sobre l'Estatut de Catalunya del Tribunal Constitucional, control ideològic dels mitjans de comunicació públics...
Mentrestant, els ciutadans obligats a mirar com babaus l'espectacle, sense dret a rèplica ni que et tornin el preu de l'entrada. Ni, encara menys, a deixar la sala. I sort hi ha que això d'Espanya no és una “república bananera” perquè a Canàries hi ha plàtans i tenim un rei que caça elefants i es trenca el maluc a Botswana mentre el gendre fa negocis.
