Nosaltres rai, els espanyols sí que ho tenen fotut

Deu ser cosa de la foscor d'aquest túnel que no s'acaba mai i ens té engolits en les profunditats més ignotes fins aneu a saber ben bé quan. El cas és que els ànims dels catalans ja fa mesos que oscil·len entre la indignació progressiva, la impotència frustrant i una sensació creixent de fatalisme que ens acabarà tombant si no fem pas un pensament col·lectiu i ens decidim a remuntar-ho aviat, a redreçar-ho. Ep, certament que hi ha motius de sobres per veure-ho tot negre, per perdre l'esperança, per llançar el barret al foc. Però, ja em permetreu que rebati l'adagi, l'esperança no és pas l'últim que es perd en aquest món, sempre ens queda la serenitat. Una serenor d'esperit que ens permeti analitzar la situació (l'escenari, com diuen els analistes d'un temps ençà) més fredament, eixamplar l'angle, evitant focalitzar, obsessivament, la mirada només en nosaltres, en l'interior, en el melic que sovint ens roba més atenció del compte.

Tombem el cap a una banda, per exemple. Mirem-nos els espanyols, veïns que tenim ben prop i que suporten problemes similars als nostres, alguns de tan similars que són els mateixos. Els espanyols estan molt pitjor, es miri com es miri. Sense cap mena de dubte. Fixem-nos-hi bé: d'entrada, l'Estat que tenen muntat (al qual de moment encara pertanyem per voluntat pròpia, una decisió digna de psicoanàlisi que espero que corregirem aviat) està caient pel pedregar a una velocitat supersònica, rodolant rabent com una pedra de tartera desbocada. Més drama espanyol: el sistema bancari s'ha ensulsiat estrepitosament i pels centres de poder, econòmics i polítics, si és que hi ha cap diferència, hi desfila una corrua d'ineptes que es van succeint al pont de comandament sense cap capacitat de lideratge ni estratègia de futur més enllà d'anar veient-les venir i esperar que després de la tempesta vingui com sempre la calma, amb el temps i una canya. Madrid està controlada per una caterva d'aprofitats que mouen els fils d'uns titelles estrafets que només serveixen per vociferar idees tan brillants com, citem-ne una d'especialment il·lustrativa, la que defensa que la xiulada de l'himne espanyol durant la final de la copa del Rei va ser un factor decisiu per fer disparar la prima de risc. Una bertranada colossal en boca d'un senyor ministre que se suposa que és un personatge responsable i seriós.

Podríem posar un grapat de casos per demostrar que Espanya va de mal borràs i que, lluny de mostrar símptomes de recuperació, cada dia que passa s'enfonsa més en el fang de la misèria. Els veïns espanyols, per tant (i nosaltres de moment també) resten en mans de la incompetència més palmària, dels interessos més inconfessables (pregunteu-ho al governador del banc emissor) i d'una desorientació radical. No ens en fotem pas, tanmateix. Siguem compassius i comprensius. No riem de les desgràcies dels altres; perquè, en realitat, els catalans comparativament tenim un motiu per a l'optimisme que ells no tenen. Veient el panorama exposat, els espanyols estan molt pitjor que nosaltres: no poden deixar de ser-ne.