Fa 40 anys, el medi ambient
Ara, novament a Rio, tornarem
a sentir els esgarips d'uns governants mundials que tornaran a pressionar
per canviar el rumb d'aquesta bola desorientada que és la Terra
Resulta que demà –Dia Mundial del Medi Ambient des del 1972– fa quaranta anys que començà a Estocolm la Primera Conferència de Nacions Unides sobre Medi Ambient Humà, unes sessions que cada deu anys s'han anat perpetuant: el 1982 a Nairobi, el 1992 a Rio de Janeiro (la cèlebre Cimera de la Terra), el 2002 a Johannesburg i ara, el 2012, de nou a Rio.
el curs d'aquests quaranta anys detecta, dintre l'anomenada agenda política, econòmica i social, la qüestió del medi ambient en totes les seves fases organitzatives: ministeris, delegacions, assessories tècniques, reglamentacions burocràtiques, grans organismes internacionals (Programa Nacions Unides pel Medi Ambient, etc.), estatals i locals, altres conferències i congressos (com els del canvi climàtic) i, en fi, una producció escrita (oficial i alternativa) impossible de digerir. Si poguéssim determinar la “petjada ecològica” que han suposat aquests quaranta anys pontificant sobre medi ambient (sobretot des de les trones del poder), arribaríem a una conclusió, segurament desoladora: unes quantitats ingents de tones de paper i de CO2 i altres gasos de combustió (expel·lits per avions i automòbils), així com centenars de reunions de tota mena (amb la corresponent despesa alimentària i energètica) que bé haurien pogut servir, més enllà de marejar la perdiu ambiental per les noves professions d'experts, per destinar tots aquests recursos –lamentablement perduts per al fi que es proposaven, suposant la bona intenció d'aquesta finalitat– a tallar d'arrel els diversos mals que han ocasionat a la humanitat i la naturalesa els sistemes econòmics d'alta concentració (capitalista o comunista).
Però això, és clar, és demanar massa. I les ideologies polítiques, en el seu diversificat mostrari, no han fet altra cosa que acompanyar, com en una comparsa de carnaval, els sistemes respectius d'alta concentració. Tot això, també, ja fa temps que és sabut, tant que, quan el 1972 l'ONU convocà a Estocolm aquella Primera Conferència –amb dotze mil delegats de cent dotze països i trenta mil observadors–, ja hi havia grups de científics, filòsofs, biòlegs, economistes, humanistes i escriptors, estimulats per l'incipient moviment ecologista, que deien obertament (com el recordat Edward Goldsmith, editor de la revista The Ecologist) que l'estat del planeta no calia que fos més diagnosticat amb més paperassa adjacent, perquè les dades essencials ja se sabien, i que el que calia era la conversió sincera de la ment global (començant per la del capdamunt) cap a un altre model de creixement i, per tant, d'organització social. Però això, també, pel que s'ha vist, era demanar massa.
I bé: cada deu anys –tal com pertoca al cerimonial d'aniversaris de la hipertròfia comunicativa en què estem immersos– hem assistit a les habituals operacions de veure el saldo entre el que s'havia acordat i el que s'ha fet, unes xifres i uns percentatges que, per més positius que puguin semblar en alguns casos, no informen del drama real, concret i humà, que s'està produint tant sobre els ecosistemes naturals com sobre els assentaments humans.
Ara, novament a Rio, vint anys després, tornarem a sentir els esgarips d'uns governants mundials, emparedats entre les turbulències financeres, de les quals no saben com sortir-se'n i de les quals són ostatges, i masses humanes (desheretades o no, però conscients del que ens hi juguem) que tornaran a pressionar –com les ocasions anteriors– per canviar el rumb d'aquesta bola desorientada que és la Terra.
D'aquesta manera, en paral·lel a la cimera oficial, del 20 al 22 de juny, però diametralment oposada, aquestes masses humanes de tots els continents es reuniran a la Cimera dels Pobles Rio+ 20 per la Justícia Social i Ambiental (del 15 al 23 de juny, a Flamengo, prop de Rio), per denunciar, sota el lema Economia verda? Futur negre, l'estratègia dels grans capitals industrials, energètics i agroalimentaris, que ja van començar a influir, secretament, en les decisions governamentals que es prengueren fa vint anys a Rio de Janeiro mateix, com ja va posar de manifest el periodista i activista català Santiago Vilanova, present al Brasil el juny d'aquell 1992.
