Vergonya, barons, vergonya
Segons la Crònica de Ramon Muntaner, aquest era el crit que llançaven els almogàvers quan veien retrocedir els cavallers davant de l'escomesa enemiga. Per un dia, faig d'almogàver i adreço el crit als alts responsables de Bankia, el suposat banc bo del Banco Financiero y de Ahorros, integrat per Caja Madrid, la Bancaixa valenciana, la de Segovia, l'Insular de Canàries, la d'Ávila, la de Rioja i la nostra Laietana de Mataró, que tenia un 2% en el seu capital. Però qui manava era Caja Madrid. Caja Madrid va arribar a Barcelona el 1981, quan la Caixa de Sabadell li va vendre gentilment l'edifici que tenia a la plaça de Catalunya per 300 milions de pessetes. El seu director general era aleshores el tarragoní Mateu Ruiz Oriol, el principal responsable de la modernització de l'entitat, seguint el model de les caixes catalanes. El 1986 el president de Caja Madrid, Felipe Ruiz de Velasco, va dir que “forçosament superarem la Caixa de Pensions”, perquè eren la caixa de la capital de l'Estat. El 1988 va començar la seva llarga etapa de politització. Primer, en l'òrbita socialista amb Jaime Terceiro de president i, després, el 1996, amb Miguel Blesa, amic de José María Aznar. El consell d'administració estava controlat pel partit que guanyava les eleccions a la Comunitat de Madrid. Les lluites polítiques van ser constants, fins i tot entre els membres del mateix partit.
El 2007 Caja Madrid va comprar una participació en la privatitzada Iberia, que li donava el control. L'operació la va promocionar Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid. Va ser una jugada política al 100% que li va comportar fortes pèrdues. Poc després va començar la guerra entre Aguirre i Ruiz Gallardón, alcalde de Madrid, que volien imposar el successor de Blesa. S'imposà Mariano Rajoy i el seu candidat, Rodrigo Rato, exgerent del Fons Monetari Internacional i exvicepresident del govern d'Aznar.
Quan el Banc d'Espanya va impulsar la fusió de les caixes, Caja Madrid va liderar la creació del grup de set caixes mencionat al començament. La politització es mantenia amb un consell amb majoria del PP, però també amb presència del PSOE. Rato no ho devia veure del tot clar ja que, a l'abril passat, el grup de set caixes va llançar Bankia com a banc bo del grup, mantenint el Banco Financiero y de Ahorros com a banc dolent, amb els immobles i les participacions preferents. El mes de juliol del 2011, les accions de Bankia van sortir a borsa a 3,75 euros amb un descompte del 60% sobre el valor comptable dels actius a les caixes fundadores. Ara valen 1 euro.
Al febrer passat, Rato va dir que no li calien diners. Al cap de 3 mesos, el govern ha forçat la seva dimissió en comprovar que no era veritat i a Rato l'ha substituït Goirigolzarri, l'únic executiu basc que va fer costat a Francisco González, amic d'Aznar, quan aquest obligà a la dimissió de la burgesia basca del BBVA. Bankia s'ha convertit en el símbol de la feblesa espanyola. Tot són històries d'amics del PP i amics del PSOE. No és estrany, el recel dels mercats internacionals. Però tots en paguem les conseqüències.
