Dolor universal
Aquest diumenge passat, a La Vanguardia, la imatge gràfica d'una esquela deixava el lector sense paraules. A tota plana, amb una creu central i quatre creus més petites a cada un dels laterals de la pàgina, els noms d'Alejandra, Paula, Claudia i Julia encapçalaven, cada un d'ells, tres línies que intentaven, sense assolir-ho, explicar una minúscula part de qui eren aquestes noies i del dolor que unes desgraciades famílies estan vivint.
Divendres passat varen morir en un terrible accident de cotxe quatre noies de divuit anys. De cop. Anaven juntes en un sol vehicle. Qualsevol mort és dolorosa i injusta, però n'hi ha que són encara més inexplicables i horroroses.
Lamentablement cada dia moren de manera tràgica i inesperada moltes persones. Moltes i moltes. Massa. Ja sé que aquí i allà (lluny de les nostres fronteres) les injustícies vitals es conten a centenars. Ja ho sé. Però no hi fa res, això no consola. Totes fan mal. Segur. Però la notícia de divendres et deixa especialment colpit.
T'imagines aquestes noies plenes de vida, amb un futur immens i amb molt de camí (bo o dolent) per recórrer. Te les imagines rient i il·lusionades davant les expectatives d'aquest cap de setmana de juny que tot just s'iniciava. Te les imagines agafant el cotxe per iniciar, amb barbacoa inclosa, uns dies lúdics en aquesta època d'exàmens estudiantils. Te les imagines decidint a quina hora podran anar a la platja per aprofitar el sol i perdre la pal·lidesa d'aquesta època d'exàmens. Te les imagines fortes, vitalistes, optimistes, còmplices i, per què no?, felices, molt felices.
Però no em puc imaginar la desesperació i la desorientació quan, de manera antinatural, la mort d'un fill et trenca la vida. Et deu costar respirar. Deu fer tant de mal que el pes al pit deu fer que se t'enfonsin les costelles i que un nus gros, gris i entortolligat ompli tota la teva capacitat toràcica. L'aire se't deu fer espès, aspre i humit. L'angoixa, el pes de les llàgrimes i el dolor se't deu fer insuportable.
No hi ha consol possible. No hi ha res que t'aguanti, ni t'ajudi a assimilar-ho. No hi ha abraçada que et doni calor, ni petó que et conhorti. Deus tenir la sensació que no et queda res. Que no hi ha res que et pertanyi. Res de res. El buit.
Només puc sentir una pena immensa pel dolor i la buidor que aquestes famílies deuen patir. Només puc pensar que els caldrà viure sabent que no hi haurà, mai, consol.
