Professors

Fa uns dies, el Ministeri d'Educació va posar el crit al cel en assabentar-se per la premsa que hi havia algunes universitats de l'Estat espanyol, cap de catalana, que havien decidit convocar 600 places de professors. No eren 600 places noves, sinó que responien a nomenaments de docents que ja exercien o que compensaven jubilacions. El ministeri va dir que hi havia dos decrets que prohibien fer tal operació; però no és estrany que els rectors tiressin pel dret després de veure el tracte que rebien del senyor Wert. Un no pot enfrontar-se agrament amb una institució centenària com és la universitat i pensar que després se'n sortirà sense ni una rascadeta.

Els que fan la feina bruta han declarat que aquestes places són de funcionaris. Les paraules mai són innocents i en el negoci de la comunicació, menys. En aquests moments de crisi, quan molta gent perd la feina o ha de sofrir vigoroses reduccions de salari, la imatge del funcionari, ja prou deteriorada, s'ha convertit per a molts en odiosa. El missatge que es dóna, doncs, és que mentre tothom fa sacrificis, hi ha alguns establiments, les universitats, que viuen més enllà del bé i del mal.

És un missatge pervers. Primer, perquè si alguna cosa hem de preservar és l'educació superior. Però, segon, perquè ja n'hi ha prou de culpar els funcionaris de tots els mals. El funcionari no és només el senyor de la finestreta, com alguns intenten presentar-lo per desacreditar-lo, sinó el metge, el mestre, el policia i el jutge. És a dir, els que garanteixen aquell estat de benestar que ara perilla.