Orgull

El gran defecte que explica bona part de les desgràcies d'Espanya és l'orgull. El demostrar de totes totes que ells tenen raó, sempre, i que la resta, el món, està equivocada. Espanya participa en una guerra a Iraq, amb els Estats Units i el Regne Unit, per eliminar unes armes de destrucció massiva que després no existeixen. Què fan els Estats Units i el Regne Unit? Demanar perdó als seus administrats. ¿Vostès han vist que algú del govern del PP hagi insinuat ni tan sols que potser els van sorprendre en la seva bona fe? No.

Després tenim el terrible atemptat de l'11-M, que va ser una conseqüència directa d'aquella guerra. Però admetre-ho seria tant com dir que el govern espanyol es va equivocar amb la intervenció. Per això s'ha d'organitzar una terrible teoria de la conspiració que segur que proporcionarà moltes hores de diversió i riallades als historiadors del futur.

Ara resulta, també, que hi ha cancelleries i qui sap si lògies maçòniques, que han organitzat un gran complot per destruir Espanya. Les raons? Bé, això va al gust del consumidor: enveja, venjança, ànim de lucre, etcètera.

Darrere d'aquesta actitud hi ha l'orgull, el molt castellà sostenella y no enmendalla. El penúltim cas (penúltim, perquè n'hi haurà més) és negar que la promesa d'injectar 100.000 milions a l'Estat perquè els presti als bancs que són a les últimes sigui un rescat. És igual que tothom que hi tingui alguna cosa a dir en aquest afer afirmi que és un rescat. No: la consigna oficial és que es tracta d'una ajuda.

Doncs au. Per a ells el pollastre.