Futbol, ara toca

Aquesta és la primera vegada a la meva vida que escric sobre futbol. I no ho he fet mai per una raó senzilla i clara: el futbol no m'agrada. Ho sento, no he estat mai al camp del Figueres, però no s'escandalitzin perquè tampoc no he estat mai al camp del Barça i he de confessar que, per ara, no tinc pas ganes d'anar-hi. Quant al futbol per la tele, només miro els partits del Barça i encara amb condicionants: si marquen els altres, tanco i me'n vaig, perquè allò que m'agrada més del món és veure els jugadors del Barça abraçant-se després d'un gol i contemplar el nostre gran crac mirant el cel i assenyalant enlaire amb els índexs. Aquest és tot el meu futbol i durant aquests anys Guardiola la cosa ha funcionat molt bé.

Si avui em decideixo a escriure'n és perquè m'han explicat en detall les facècies i peripècies de la Unió Esportiva Figueres, que algú va deixar penjada, millor dit ensorrada, i ha estat només a base d'esforç, sacrificis i suors que ara es veu que comença a aixecar el cap, perquè ja és a tercera divisió. Quines coses. També m'he assabentat que la junta del Barça dilluns passat celebrà sessió plenària al Museu del Joguet de Figueres, un dels meus locus amoenus més segurs i entranyables (gràcies, Pilar i Josep Maria), i que hi ha alguns lligams importants entre el millor club d'Europa i la capital altempordanesa. Els amics Pablo i Leticia Lee, que van obrir el primer i millor restaurant xinès a les nostres contrades, estaven feliços de veure com el seu fill Dídac havia aconseguit una fita humana i professional molt important en relació amb la junta del Barça. I, encara que els xinesos que tenen els ulls com en Pablo sembla que riguin sempre, aquest dia en Pablo reia de veritat, pare i mare orgullosos d'haver triomfat, amb esforç, treball i perseverança, tan lluny de casa seva. Me n'alegro molt, perquè s'ho mereixen. Tot molt bonic: la Unió a tercera divisió, la junta del Barça de plenari a Figueres passant per sobre de Girona (cosa que encantà l'alcalde i a mi també, Santi), celebració al restaurant dels Lee, bromes sobre els cognoms Dalí i Lee (li) per part del president Rossell, forts lligams de Tito Vilanova amb la ciutat i comarca... Tot molt maco i molt cordial, però encara no m'han pas vingut ganes d'anar a veure un partit de futbol en directe, ho sento. Perquè també sento i sospito que el futbol, per si mateix, pot donar alguna o algunes grans alegries, però no soluciona mai res.