Conduint pels Aiguamolls

La Diputació de Girona va elaborar l'any 2011 un projecte de condicionament de la carretera GIV-6102, de la C-260 a Palau-saverdera. L'objectiu de l'actuació és adequar aquesta infraestructura viària als paràmetres que indica el Pla de Carreteres de Catalunya, eliminant la inseguretat viària, millorant l'accessibilitat i fent més còmode el trajecte per als viatgers. Per fer-ho, les intervencions que es volen realitzar són una ampliació del vial, dels actuals 4,88 m a 6 m d'amplada més 0,50 m de voral a banda i banda, i una modificació del traçat per evitar les ziga-zagues actuals, ampliant el radi de curvatura dels revolts. Les discrepàncies sobre aquest projecte no van tardar a manifestar-se. I és que la carretera està localitzada en un punt conflictiu, en un punt que reuneix unes característiques paisatgístiques i naturals considerables. Està situat al bell mig del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, i els primers 800 metres discorren a la vora dels Estanys, un espai declarat paratge natural i reserva integral. És comprensible, doncs, que els ecologistes es qüestionin la vertadera necessitat de millorar aquesta carretera, la qual, classificada com a via integrada, té un flux de 1.636 vehicles per dia, aproximadament. Sembla, però, que els esforços que aquest col·lectiu ha invertit per intentar que la Diputació de Girona reconsideri el projecte han estat en va. Ni tan sols un argument tan ferm a favor dels ecologistes com és la falta d'un estudi d'impacte ambiental adequat ha evitat que el projecte tirés endavant. La Diputació de Girona es recolza en l'informe que va emetre l'àrea de Medi Natural, en el qual s'estableix la necessitat de valorar únicament i específica una sèrie d'aspectes relatius al medi, com són la connectivitat i la disminució de l'impacte natural, entre d'altres.

Els arguments favorables a la posada en obra d'aquest condicionament de la carretera són nombrosos. De fet, la Diputació de Girona ha destinat gran part de la inversió econòmica que suposa la millora de la carretera, xifrat en 2.019.799,86 euros, a tractar de pal·liar els efectes desfavorables del projecte. Entre aquestes actuacions, per exemple, hi ha la utilització d'espècies vegetals pròpies de l'entorn, la no-afectació de la xarxa de drenatge d'aigües superficials, la no-col·locació d'elements que impedeixin el trànsit dels macromamífers, i la intenció de respectar les restes arqueològiques i/o paleontològiques, en el cas que se'n trobessin durant l'execució de les obres.

Tanmateix, oblidant-nos d'aquest check list de mesures, que poden ser vistes com una mena de tapa per ocultar els vicis del projecte, sorgeix, de manera involuntària, alguna proposta alternativa que, d'una forma més simple, podria aconseguir el mateix resultat evitant els problemes propis del projecte inicial. Per exemple, hi ha qui considera que la utilització del capital en la millora de la carretera GI-610 seria, sense cap mena de dubte, una bona inversió. La carretera GI-610, que uneix Roses i Vilajuïga i que travessa transversalment el terme municipal de Palau-saverdera, té una intensitat mitjana diària (IMD) d'aproximadament 4.885 vehicles per dia. La seva localització, a l'est de la GIV-6102, és més favorable, ja que queda fora de tot espai natural protegit i, a banda d'això, no té risc d'inundacions, cosa que no es pot dir de l'altra carretera. L'únic problema a què hauria de fer front la consolidació de la GI-610 és la connectivitat ecològica. L'àrea per on passa la infraestructura viària és una important zona de trànsit de la fauna, i, evidentment, l'ampliació de la carretera suposaria la creació d'una barrera física. No obstant, per solucionar aquesta dificultat es tractaria, simplement, de crear uns passos elevats per a la fauna, els anomenats ecoductes. Aquesta actuació, a més, alliberaria la GIV-6102 del trànsit actual, i permetria destinar-la, per dir alguna idea, a una via verda, la qual, si no ens excedim d'optimisme, seria un bon atractiu turístic.

I és que, naturalment, en temps de crisi econòmica, les actuacions haurien d'anar enfocades a objectius més ambiciosos. Si més no, la simple amortització de la inversió inicial esdevindria un bon al·licient. I, si aquesta proposta no acaba de convèncer, sempre es pot optar per l'alternativa 0: no fer res. No convé castigar una àrea natural protegida ni una economia ja per si castigada, per objectius tan febles.