Urbanitzacions fantasma

Al llarg dels últims anys, abans de desembocar en la crisi, a Catalunya s'havia construït desmesuradament. Parlem de prop d'un milió d'habitatges en el període entre el 1985 i el 2005. D'aquest milió, un de cada tres habitatges eren cases unifamiliars.

Es tractava d'una construcció massiva d'un model econòmic basat en el creixement urbanístic i immobiliari sense mesura. Ara queden les conseqüències d'aquesta bombolla immobiliària: les urbanitzacions o barris fantasma.

Arran de la crisi, moltes d'aquestes urbanitzacions que estaven en construcció s'han aturat, i hi ha molts habitatges a mig fer i d'altres acabats que estan per vendre. L'Observatori de la Urbanització de la Universitat Autònoma de Barcelona ha comptabilitzat 1.860 urbanitzacions fantasma, entre industrials i residencials.

És l'estampa més viva del fracàs del boom de la construcció, i això ens ha portat al desastre territorial, ambiental i social. Una mala planificació i massa habitatges, sense tenir en compte les demandes actuals. Es van construir moltes urbanitzacions residencials amb tots els seus serveis, vials i espais públics, i que avui dia estan sense habitar.

Algunes persones que viuen en aquestes urbanitzacions es queixen de la falta de comerços i serveis per als residents. Reclamen equipaments i uns serveis projectats que mai es van arribar a construir, a uns ajuntaments que de sobte s'adonen que no poden fer front ni als serveis bàsics. Una altra problemàtica és la falta de manteniment de les parcel·les desocupades, de les zones verdes i de la neteja dels vials i de l'enllumenat. Alhora una desconnexió, i un aïllament amb els nuclis urbans.

A les urbanitzacions fantasma, s'hi dispara el nombre de robatoris, que hi deixen les cases devastades. Cables de la instal·lació elèctrica, canonades d'aigua, alumini de les finestres i sanitaris són algunes de les coses que els vàndals agafen d'aquestes cases sense acabar de construir.

Algunes d'aquestes urbanitzacions es reprenen, i per tal de vendre aquest estoc sobrant s'hauran de posar preus més competitius. El problema és que els bancs no fan préstecs si no és per comprar habitatges de la seva borsa que s'han hagut de quedar per falta de pagament dels clients.

A Irlanda està passant una cosa semblant. Les urbanitzacions buides o a mig construir s'escampen per tot el país, i cal gestionar un estoc d'habitatges buits, un paisatge d'edificis buits o a mig fer que ara haurà d'acabar el nou propietari; siguin els bancs o l'estat.

Tot plegat és un tema que encara està pendent de resoldre. D'una banda, què passarà si en aquestes urbanitzacions no es fa un manteniment en un període de 10 anys i es degraden fins a uns llindars gairebé irrecuperables? I de l'altra, què s'ha de fer amb tot l'estoc d'habitatges buits que estan per vendre? La solució seria abaixar els preus per tal que la gent hi pogués accedir? O bé seria millor que l'Estat es quedés aquests habitatges i en fes habitatge social?

Crec que són una sèrie de reflexions que s'han de fer i donar-hi solució per tal de sortir d'aquest creixement urbanístic desmesurat.