“Quins records!”

“Quins records!”, una locució molt utilitzada al llarg de les nostres vides per mostrar sentiments de nostàlgia o d'enyorança, per demostrar una certa empatia amb allò que abans era i que sembla que ara ja no és. Algunes vegades aquests records, que són passat, queden abandonats pel pas del temps; no obstant, a tots ens agrada guardar algun relat, alguna imatge, alguna fotografia per evitar que tot allò que un dia va ser s'esfumi en la nostra memòria.

Actualment, quan parlem d'arquitectura, s'està aconseguint aquesta sensibilització per allò que pertany al passat. Dia a dia es restauren noves masies, es rehabiliten antigues manufactures i es reutilitzen nous espais abandonats. Però, com aconseguir que allò pertanyent al passat funcioni en un present? Aquesta és la pregunta més difícil de contestar i que engegarà els sentiments dels usuaris. Em recolzo en alguns exemples del panorama actual per poder contrastar les diferents posicions.

Per una banda, la restauració de masies és un tema arquitectònic molt concret. La gran majoria de casos són promoguts per clients particulars que saben el que tenen i el que volen aconseguir perquè en seran els usuaris. D'altra banda, trobem un altre tipus d'intervenció. La rehabilitació d'indústries i la urbanització per a la creació d'espais públics. En aquests tipus d'intervenció, el promotor no és el mateix usuari; per tant, si no es projecta adequadament pot ser un fracàs. Els arquitectes, i per tant també urbanistes, tenen la funció d'aconseguir que totes aquestes intervencions arribin a bon port.

El nou Museu del Suro de Palafrugell és un exemple d'aquest tipus d'intervencions. Antigament estava situat en un espai poc representatiu del poble i actualment s'ha traslladat a l'antiga manufacturera surera de Can Mario, just al centre del poble. “Quins records!”, ens expliquen nostàlgics els antics treballadors de la fàbrica. Aquest nou museu ha aconseguit generar un altre espai important al poble amb la creació d'una nova plaça que a poc a poc es va dinamitzant amb noves activitats que enriqueixen el poble. Aquesta intervenció, al principi, va ser bastant criticada, però gràcies a la participació activa dels habitants es va aconseguir un bon espai atractiu per a tots.

L'espai Marfà i el Centre Cívic de Santa Eugènia és un altre exemple bastant similar. Es va rehabilitar la fàbrica tèxtil de la Marfà per enquibir-hi diferents activitats socials dirigides al poble de Santa Eugènia i per emfatitzar la sèquia Monar, que mantenia viva la manufactura. “Quins records ens queden de la fàbrica? On és la sèquia Monar?”, ens pregunten indignats els habitants de Santa Eugènia, observant tot el que es podia fer en aquest espai i com ha acabat tot. És veritat que també hi va haver una gran participació ciutadana, però no se li va fer cap cas.

El parc de l'Arbreda, de Begur, era un antic bosc situat dins del poble. Una línia verda que unia el bosc natural que rodeja el poble amb el centre. Era un bosc molt utilitzat pels habitants per passejar-hi, fer-hi pícnics i que tenia moltes altres funcions, i la gent emplenava aquells espais a les hores en què més agraïes les ombres d'aquells arbres. Era un bosc sense domar, i cada dia es feia més evident la necessitat de dominar-lo i de crear un espai representatiu del poble, però el resultat no va ser gens encertat. Actualment s'ha convertit en una plaça totalment en desús, sense cap funció ni dinamització, sense cap ombra que protegeixi els rajos del sol. Un espai que la gent defuig pensant “Quins records ens queden de l'arbreda ara que no hi ha cap arbre?” Lògicament, no es va comptar amb la participació ciutadana en aquesta reforma.

Moltes vegades es pensa que s'han de fer moltes innovacions per aconseguir un bon resultat, i l'estratègia a seguir és ben diferent. Casos com ara el parc de la nova urbanització de Domeny, a Girona, ens ensenya que no calen gaires infraestructures per fer bones intervencions. Una zona verda que limita la urbanització i que amb pocs elements s'ha convertit en un lloc molt ric en persones que donen moltíssima vida a aquest espai.

Es fa arquitectura pensant en els records? I si es fa, quins records volem conservar? Preguntes que queden obertes a l'espera de més arquitectura.