Figueres, 24/7 ‘shopping'

Qui no s'ha trobat en una capital occidental un diumenge o festiu i ho ha vist tot tancat? Amb aquell aspecte depriment que presenten els carrers, emmurallats de persianes abaixades i empastifades d'anònimes expansions. Per això a Figueres hom va sol·licitar la condició de municipi turístic, requisit imprescindible per demanar la liberalització dels horaris comercials que permetria tenir aquelles persianes gairebé sempre alçades. I és que Figueres ho és, de municipi turístic. Vegin els visitants dels museus, particularment els que arriben a autocarades per travessar el Museu Dalí com si fos una estació de metro en hora punta buscant adelerats la botiga. Vegin els francesos de cada dia, majoritàriament retratats, sobretot els de les parades dels dijous i dels caps de setmana; aquests acaben dinant algun dels magnífics menús de 10 o 12 euros que se serveixen a Figueres, res a veure amb els mediocres plat du jour a què, pel mateix preu, poden aspirar a casa seva. I tenim la pluja fina dels que vénen a l'estiu pel seu compte, del nord, de Roses, de Barcelona i d'Espanya. Amb tots aquests darrers Figueres comparteix, segons la climatologia, saison amb la costa: si fa sol, sorra; si nuvoleja o plou... I, altrament, Figueres, de visitants francesos en rep d'antic. Fou llegendari un patio que als seixanta muntaren Joan Minobis i algú altre per entretenir els nostres veïns i fer-los gastar, prèviament embadocats pels esgarips i les picades de peus d'alguns veïns del Garrigal. Per als francesos encara ara és normal que, passat el Pertús, sentin la urgència de veure “flamenc” i consumir tapas; fa poc vaig haver de trucar l'amic Pàramo per veure i si a Roses en feien: acabava d'arribar una, no es pensin, universitària, i la segona pregunta que va fer va ser pel “flamenc”. La primera, les tapes, es podia resoldre a Figueres mateix. I als cinquanta, quan es va obrir la frontera, de seguida en vingueren. És així que en una trobada amb molts rossellonesos hom va preveure que el professor de francès de l'institut hi fes d'intèrpret. I un va comentar, alarmat, que potser l'home no donaria l'abast; llavors l'alcalde li va dir que no patís, que a Figueres, llevat del professor de francès, tothom sabia parlar aquesta llengua. I és que ara les llengües tenen molt predicament, però dècades enrere, a l'època del francès, als instituts solien nomenar-ne professor l'últim profe que arribava. Bona compra!