Etolingüística

De l'estudi de la llengua en funció del context social en què aquesta s'enquadra, en diem sociolingüística, oi? Així com, de l'estudi de la mateixa realitat, només que segons quines siguin les motivacions psíquiques dels parlants que l'empren, en diem psicolingüística, oi que també? Doncs, segons això, cabria semblantment parlar d'etolingüística (del grec éthos, costum, caràcter; d'on per exemple etologia, o ciència del comportament dels animals, inclosos els humans). Disciplina indestriable de les altres dues, per bé que centrada sobretot en les reaccions davant la dimensió aquesta omnipresent que anomenem llenguatge i els diferents idiomes que la integren.

Un cas recent serveix a il·lustrar un possible tractat d'etolingüística: mor, el passat dia 3, als seus modèlics 101 anys, Josep Lluís Bausset, prohom del valencianisme històric, compromès com pocs amb la identitat i amb la dignitat del país. President i conseller de Governació de la Generalitat valenciana s'afanyen a enviar sengles telegrames de condol. En quina llengua? En espanyol, desde luego. La família es limita sense més a retornar-los-els.

Vet aquí dues manifestacions d'interès etolingüístic. La dels familiars –d'una conseqüència altrament admirable– és la de refús a una llengua aliena, històricament imposada a sang i a foc i, ara, a democràcia constitucional i a mercat únic. La dels jerarques locals del PP, però, no forçosament cal entendre-la com un acte deliberat de vexatori escarni. No. És –cosa pitjor– un exponent del grau de “naturalitat” aconseguit ja per l'espanyol en terres del Sud. On forma part de les inèrcies més interioritzades, dels hàbits lingüístics tinguts per “normals”, de la “correcció” més asèptica. De totes aquelles dinàmiques assimilistes, en definitiva, a què de sempre va oposar-se el gran Bausset. Sabrem ser-ne eficaços continuadors?