No parleu de la crisi
El rescat negociat per Rajoy pot fer que el deute privat passi a ser públic i augmenti el dèficit. I, en cas de fallida, qui fa la fallida és l'estat, no les entitats financeres privades
Des de determinats mitjans de comunicació i polítics s'ha imposat la consigna de no parlar de la crisi i dels seus efectes socials i sobre l'estat del benestar perquè el que toca ara és vendre optimisme. Bé, en tot cas, parlar de la crisi però subratllant tot allò que s'està fent bé i posant èmfasi en una actitud optimista –positiva– que ens allunyi d'un pessimisme contagiós que ens aboca a l'abisme.
En el govern espanyol i en el seu entorn mediàtic s'ha anat encara més enllà i s'ha optat per negar l'evidència: no es parla de rescat, sinó d'una línia de crèdit o d'un préstec favorable o, en el millor dels casos, d'un rescat a la banca espanyola que no tindrà repercussions sobre els ciutadans. Com si no sabéssim que, tal com ha confirmat l'oficina d'estadística europea (Euroestat), el rescat de la banca espanyola computarà com a deute i els interessos associats al crèdit repercutiran negativament sobre el dèficit. En suma, els homes de negre (els funcionaris de la troica, és a dir, de la UE, el BCE i l'FMI) auditaran no sols les finances espanyoles sinó l'aplicació de les reformes estructurals destinades a rebaixar el dèficit. I això serà així encara que ho negui el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro. Però, ja se sap, al mal temps bona cara i, de retruc, fatxenderia: “Aguanta. Somos la cuarta potencia europea. España no es Uganda”, deia l'SMS enviat dissabte passat per Mariano Rajoy al ministre d'Economia, Luis de Guindos, quan aquest negociava amb l'Eurogrup la línia de crèdit per a la banca espanyola.
Per resumir-ho de forma entenedora: el BCE prestarà al FROB (legalment no ho pot fer directament a l'Estat) fins a un màxim de 100.000 milions d'euros a un interès d'entre el 3% i el 4%; al seu torn el FROB concedirà crèdits a les entitats financeres que ho necessitin a un interès del 8,5% (un interès menor seria competència deslleial amb les altres entitats financeres que actuen a Espanya i a la zona euro). A partir d'ací, si les entitats poden fer-se càrrec dels interessos derivats d'aquest nou crèdit, perfecte: l'Estat, amb el diferencial, por pagar els interessos i reduir el deute i els bancs es sanegen. En cas contrari, si, com és més que previsible, els interessos del nou crèdit acaben d'ofegar les entitats financeres amb problemes, l'Estat haurà de recuperar el capital prestat en forma d'accions d'aquestes entitats que passaran a ser de titularitat pública. En aquest cas, el deute que fins ara era privat passarà ser públic, el total del deute públic se situarà entorn del 90-100% del PIB i seran, doncs, els impostos dels ciutadans els que hauran d'eixugar la mala gestió d'uns gestors privats acomiadats amb liquidacions immorals. Corol·lari: el rescat negociat per Rajoy pot fer que el deute privat passi a ser públic i augmenti el dèficit, la qual cosa exigirà noves retallades i/o increment d'impostos. I, en cas de fallida, qui fa la fallida és l'estat, no les entitats financeres privades.
Però cal ser positius i no parlar de la crisi, no fos cas que s'enfurismés encara més la fera. No hem de dir que sobre els ciutadans de Catalunya la crisi té el doble pes de les retallades i la pujada d'impostos, i del dèficit fiscal. Cal callar quan veiem com els mercats laminen les darreres engrunes de l'estat del benestar. I, sobretot, no es pot denunciar la manca d'eficàcia d'uns polítics que ens porten directament al desastre, no fos cas que hom recordés que la política ha d'estar al servei dels ciutadans i no pas dels mercats.
