Sopars de duro

Em temo que ja n'he parlat, però hi torno. Quan morí Lluís XIV aquell cap verd del duc d'Orleans regent del Regne va trobar les caixes de l'erari nacional només amb teranyines. Un dels mals de l'economia és que de tant en tant produeix uns profetes que no tenen res de bíblics i no saben que dos i dos fan quatre. El susdit regent es va refiar nogensmenys que d'un escocès que es deia Law; aquest va trobar el remei. Si no hi havia peles hi havia papers i vinga escampall de bitllets sense cap encaix econòmic. Fou una bogeria, els paperots corrien fent milionaris de paper i fiant-se d'un penques que havia fundat la Societat General de Carbons de la Polinèsia, eren uns dies en els quals d'aquelles illes només en sabia algun mariner arriscat. No cal dir que va acabar fent un pet com una aglà.

Tot això de paperam i poca pela és clavat a les que passem avui dia amb uns bancs que si no fan un pet com una aglà ja sabem qui haurà d'afluixar la mosca. Hem perdut l'època gloriosa del sopar de duro. El duro del meu temps era tan de plata de llei que valia un sopar baratet tot sol i la pesseta era una peça xica que valia una pesseta. Tot això va acabar-se amb l'espetec de la guerra quan fins l'Ajuntament de Sabadell feia moneda de paper. La veritat és que tocant a les d'avui t'hi mareges amb tants de profetes i d'àugurs apocalíptics. Només hi ha el president de la Generalitat que ens ha confessat davant de tots que és molt difícil saber per on anem. Ja podem comptar que la galeria mediàtica el tractarà de totxo, però és l'únic que ha dit la veritat.

Tot aquest catúfol és de mal explicar i de mal entendre però pots ben bé endevinar d'on vénen les males garrofes. Per allà Madrid hi van fer un banc gloriós triomfal, sideral i còsmic. Per lluïment de l'arquitecte el fenomenal edifici va de gairell, no és a plom i em meravella la bona fe dels ciutadans d'aquella ciutat d'arriscar-s'hi els quartos, amb un edifici que veus de sobres que està mig borratxo.

Ep. I ves que ho volen arreglar els qui ho han emmerdissat.