Opinió

AVUI ÉS FESTA

Colofons

La manera de treballar de Miquel Plana o de Joan Coromines ens remeten a uns ideals de país bastit per ciutadans cultes, treballadors, sensibles

El darrer llibre confegit per l'artista i bibliòfil olotí Miquel Plana, que ens ha deixat recentment, es diu Colofons. Costa d'imaginar un mutis més entranyable, més tocat per la ironia, si és que la melancolia pot resultar irònica. Fa pensar en aquell volum de Josep Pla: El viatge s'acaba. El darrer títol d'aquell arquitecte de llibres que treballava amb la passió detallista dels grans artesans és, doncs, ple de ressonàncies. El llibre Colofons és el darrer fruit d'una vida de treball, però en l'era del llibre electrònic i la premsa digital es pot llegir, també, com un certificat de comiat a una manera d'entendre i viure la bibliofília i l'edició. Pocs dies abans que els ulls blavosos i afables de Miquel Plana es tanquessin per sempre, el bibliòfil Carles Álvarez va participar en la presentació del nou volum. Àlvarez es va declarar amant de totes les voreres dels llibres: cobertes, sobrecobertes, contracobertes, faixes, solapes, pròlegs, epílegs i, naturalment, colofons. En Miquel Plana no va poder assistir a la presentació i planava en l'ambient la crítica situació de l'autor, però malgrat les circumstàncies del moment el presentador hi va saber posar un toc d'humor. Va titular la seva breu conferència No em toqueu els colofons generant un eco de l'anècdota atribuïda a un altre bibliòfil: el mestre Joan Coromines. Carles Álvarez va explicar que un matí el mestre Coromines estava molt empipat amb un dels seus col·laboradors, que li havia desendreçat algunes de les seves llegendàries fitxes. Tan bon punt va veure'l entrar a l'estudi el va escridassar: “Jaumet, si us plau, m'estàs començant a torrar els colofons!”. Pura delícia de filòleg. La manera de treballar de Miquel Plana o de Joan Coromines ens remeten a uns ideals de país bastit per ciutadans cultes, treballadors, sensibles, tots amarats d'una ironia amable i suau. La nostàlgia es fa inevitable. La terra –que sempre hi guanya– s'ha empassat la vida d'en Miquel Plana, però ell hi ha tornat amb un colofó carregat de digna, amena exemplaritat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.