Bota malaia

Una de les moltes coses que he d'agrair als professors de llengua que vaig tenir al batxillerat és que la seva insistència perquè llegís no es circumscrivia als clàssics, sinó a tota la literatura en general. Sempre que fossin llibres de la biblioteca de l'institut, és clar; que per cert eren de temàtica força variada.

Va ser aquí on vaig conèixer les obres d'Emilio Salgari, en les quals acostumaven a sortir els terribles pirates malais. Aquests, segons la imaginació de Salgari, utilitzaven un mecanisme de tortura per fer parlar els presoners que consistia en unes fustes que comprimien la cama i el turmell a poc a poc, causant un mal terrible. Aquesta tortura es designava a la novel·la amb el nom de bota malaia. Anys després em vaig assabentar que la Inquisició utilitzava un mecanisme semblant que, ves per on, s'anomenava bota espanyola, un procediment que a Catalunya, en sentit metafòric, coneixem des de fa gairebé 300 anys.

Per art i gràcia dels polítics, la tal bota malaia es va convertir en la gota malaia, un turment que existeix, però no amb aquest nom. És allò de la gota que va caient regularment sobre el crani o el front de la víctima, i és d'origen xinès.

Quan fa alguns anys vaig intentar convèncer el meu director perquè poséssim fi a un ús inadequat de l'expressió al diari, em va donar la raó però també em va dir alguna cosa així com “vox populi, vox Dei” per justificar que continuaríem utilitzant allò de la gota malaia.

I és que els falsos conceptes acaben per desplaçar els genuïns. Aquests dies tenim exemples d'això a dojo.