Opinió

La política com a mordassa

“Hem d'acostar la política als ciutadans” ha estat un dels mantres més repetits durant les campanyes electorals de les dues últimes dècades. L'han recitat els polítics professionals amb ànsies de tornar a ser escollits, però també els polítics populistes, que de forma mentidera aprofiten qualsevol oportunitat per anunciar el Big Bang d'un nou univers pretesament perfecte. I l'han pronunciat com si fessin un acte d'autocrítica per redreçar la via degenerada de governs i legislatures que cada vegada més han enfortit el concepte de casta política i s'han allunyat de les necessitats de la ciutadania. Però a l'hora de la veritat, i salvant notòries excepcions, aquests bells propòsits no s'han materialitzat en res. I ara, amb la crisi com a accelerador de partícules, comprovem com la política professional posa sordina a iniciatives ciutadanes que, tot i que lògicament discutibles en alguns dels seus punts, tenen la virtut impagable d'oferir un canvi de paradigma en les recàrregues energètiques d'una política desgastada per l'autisme, el narcisisme, l'endogàmia i la corrupció.

En el florilegi propi dels discursos oficials, la política apel·la a la voluntat i a la iniciativa populars. Però el cas és que, avui, la política professional està fent de mordassa de moltes voluntats i iniciatives populars expressades des d'una estricta racionalitat democràtica. És una manera més de cavar la pròpia tomba. Els referèndums no oficials sobre l'autodeterminació de Catalunya han merescut els esperats atacs de l'espanyolisme tridentí de dretes i també els esperats atacs i sarcasmes despòtics de l'espanyolisme progressista i d'aires il·lustrats. I el complex i multifacètic moviment dels indignats està intentant ser reorientat cap a una catalogació merament delictiva. N'hi ha prou amb l'exemple que ofereix el conseller Felip Puig quan diu que les persones que apareixen en el web d'Interior per ser identificades per la seva participació violenta en manifestacions “no són ciutadans normals”.

La política no hauria de ser un exercici de perillosa i arbitrària catalogació de les suposades teratologies d'una part de la ciutadania. Ben al contrari: hauria de ser la casa comuna on es codifiquen totes les necessitats, fins i tot aquelles que actuen amb condemnable violència cega contra una violència estructural calculadíssima, invisibilitzada i, per això mateix, doblement perversa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.