Noucentisme

Recentment ha circulat per la xarxa un opuscle de l'activista cultural i comissari d'exposicions Jorge Luis Marzo titulat L'era de la degradació de l'art i la política cultural a Catalunya. El text, d'unes setanta pàgines, proposa un curiós repàs dels models de cultura que han governat a Catalunya des de la Transició fins al present, per acabar plantejant algunes qüestions clau sobre el futur de la cultura enmig de la recessió de coneixement generada per la crisi. El text, plantejat des de la radicalitat, està ple d'idees i intuïcions, però entre elles n'hi ha una que m'ha interessat especialment: la crítica a la forma com el noucentisme s'ha convertit en el gran model cultural cap al qual s'han derivat determinades polítiques. De tots és conegut que l'actual conseller Ferran Mascarell construeix una part del seu discurs al voltant de la necessitat de retornar al paradís perdut del noucentisme, com a moment clau per a la construcció de determinades polítiques nacionals. El noucentisme va proposar la idea de la ciutat com a motor de la civilització, va crear les bases d'un gust inspirat en les arrels clàssiques i va generar un model de planificació en què la cultura es gestionava a partir de l'impacte i l'atracció que els equipaments exercien dins de la població. Mascarell ha batejat el seu model cultural amb el nom de deucentisme i no ha trigat a dibuixar un seguit de cartografies sobre el territori. Avui, el llegat noucentista en l'actualitat passa per entendre la cultura des de l'observació per acabar considerant el continent com l'element que acaba generant contingut.

El discurs noucentista parteix de la idea que la cultura es constitueix com un element capaç de generar consens. El fet cultural sorgeix com un fet afirmatiu que porta cap a un model ordenat de civilització. El discurs s'oblida que el fet cultural té a veure amb el desordre, perquè la seva essència no és l'afirmació sinó la creació d'un discurs crític. La cultura no neix d'un dibuix precís del territori, perquè l'element que li dóna vitalitat és la sorpresa, l'atzar o l'espontaneïtat. La cultura no neix per afirmar un determinat estat de les coses, sinó per qüestionar-lo. Si ens preguntem d'on sorgeixen els grans creadors i des d'on actuen veurem que allò que els caracteritza és una certa visió rebel. El discurs noucentista té com a antagonista el discurs de l'avantguarda. Perquè tot art que vulgui ser veritablement avantguardista ha d'actuar com a resposta crítica als models oficials, amb un desig de qüestionar les pràctiques institucionals.