Una llengua, un estat
de parlants que el català, com són
el danès, el suec i el noruec,
són de rang superior als països
on es van formar. La seva oficialitat
no és qüestionada per ningú del món
Només amb un estat propi salvarem la llengua catalana. No cal fer-hi més voltes.
De raons, en tenim tantes, que ni cal exposar-les, com tampoc cal un argumentari. Cada dia veiem com és vulnerat el dret dels parlants de la llengua catalana, tant a Catalunya, com a les Illes, com al País Valencià i a la Catalunya del Nord. D'arguments per defensar la pervivència de la llengua catalana, se n'han esgrimit de sobres i repetidament. S'ha apel·lat als drets humans, als drets de les nacions i de les llengües. És picar ferro fred. El discurs és sobrer, per repetit –i sobretot per no escoltat–. És inútil. Dins els estats dominats per llengües invasores, com és el cas dels estats espanyol i francès, cap altra llengua pot perviure-hi si no és la considerada “llengua per excel·lència”, és a dir i consecutivament, l'espanyol i el francès.
La llengua catalana té els dies comptats si els països on es parla no aconsegueixen un estat demogràficament fort i de potencial econòmic que tingui el català com a llengua senyera. Només preguntem-nos quina llengua amb un estat que la sostingui és bandejada i perseguida. Quin estat relega la llengua pròpia a la categoria de “mèrit” i no pas d'obligació. Quin estat discuteix sobre el nom de la llengua. Llengües amb menys potència de parlants que el català, com són el danès, el suec i el noruec, són de rang superior als països on es van formar. La seva oficialitat no és qüestionada per ningú del món, com no ho és l'obligació d'entendre'ls i parlar-los. Com no ho és la immersió lingüística que els estats respectius practiquen.
Però, arribar a l'estat propi requereix un procés. No es pot fer de la nit al dia, per més que el somni de moltes persones potser va per aquí. I el procés ha d'estar determinat per un itinerari conscient, planificat. I sectorial. En el cas de la llengua, no es pot vacil·lar més amb els polítics que persegueixen el català, que atien el malestar dels parlants de llengua castellana fent-los creure que no és necessari el coneixement de la llengua catalana. És a dir, no es pot vacil·lar més amb els polítics del PP.
Diguem-ho clar: el PP és un partit que persegueix arreu la utilització de la llengua catalana com a llengua a tots els efectes. A Catalunya, concretament, hem de plantar cara al PP català i molt especialment a la seva presidenta, que juga amb tantes cartes com li cal, totes disposades a demostrar que el castellà és la llengua primera de Catalunya. Per fer-ho, utilitza tants enunciats sibil·lins com pot. Com el que, una vegada més, deixava anar aquesta setmana en una entrevista d'en Manel Fuentes. “Catalunya és bilingüe”, va dir com aquell qui no diu res, al mig de l'embull de paraules que sempre formula seguides, punyents, segures. Un discurs impossible de descodificar i del qual només sonen clars els elements que li interessa vendre.
Aturem-nos una mica en Sánchez Camacho. La diputada enganya la ciutadania. Deliberadament, amb astúcia. Perquè, és de suposar que va aprovar COU, curs que tenia aquestes qüestions sociolingüístiques de “bilingüisme” “diglòssia”, etc. com a tema estrella de l'assignatura de llengua catalana i, per tant, sap que la lingüística moderna, des de Fishman, parla de “bilingüisme” com d'una qüestió que afecta un individu concret i no pas una societat. Sap que quan parlem de diverses llengües en una societat hem de dir “llengües en contacte”. Que quan es pretén que una llengua nova s'imposi per damunt de la llengua originària d'una societat s'entra en un “conflicte lingüístic” consistent en la despòtica minorització de la llengua originària.
No ens calen més arguments, només ens cal denunciar l'actuació. Posar-la en evidència i fer accions contundents dins el procés de la consecució d'un estat català. Actuacions com la realitzada, també aquesta setmana, per tot el Palau de la Música catalana en l'acte de lliurament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al benedictí pare Massot i Muntaner, de la comunitat montserratina. Tot el Palau va esclatar en clams d'independència. Un clam ferm, contundent. Llarg. Josep Massot i Muntaner havia denunciat la situació de persecució de la llengua catalana a les Illes. Josep Massot i Muntaner és mallorquí.
